Quan, dintre del teu eclecticisme, ets molt aficionat a un gènere en concret (el fantàstic i de terror, per exemple), acabes volent veure-ho tot i , en conseqüència, empassant-te molta mediocritat. "Creep" és una d'aquelles pel·lícules que es disfrutarien molt al festival de Sitges, però que quan les mires a casa un diumenge a la tarda et deixen una mica fred. Això sí: aquesta mena de productes, com a mínim gairebé sempre t'entretenen.
"Creep" no és, ni de bon tros, una mala pel·lícula. Tampoc no es pot dir que sigui gaire bona. És un exercici d'estil, un entreteniment, i com a tal cal afrontar-la. Costa una mica entrar-hi, sobretot perquè la protagonista més aviat fa una mica de ràbia, i al principi se te'n fot el que li pugui passar. Més endavant, el to puja i tot plegat es gaudeix molt més. És curiós, però quan la pel·lícula de debò comença a funcionar és quan comencem a veure el monstre, quan la càmera s'atura a seguir els seus moviments lents i malaltissos. Aleshores sí que es crea una atmosfera malsana i pertorbadora, de manera que passa al contrari que normalment, que és que la màgia s'esvaeix un cop el monstre se'ns fa massa explícit.
Una cosa que cal agrair a la pel·lícula és la seva manca de pretensions. Especialment, que no s'emboliqui buscant una explicació recargolada del perquè del monstre, Es podria dir que amb una simple foto n'hi ha prou, i aquesta subtilesa és molt d'agrair. La seva aposta per un "gore" més aviat suau funciona, i la lleu crítica social que vol apuntar no és gens panfletària i té la mida justa. En aquest sentit, la millor escena de la pel·lícula és precisament l'última, ja en l'anticlímax, molt reveladora.
Per lligar-ho amb el que deia al començament, "Creep" és en efecte una pel·lícula mediocre, en el sentit que no destaca per res en especial i no perdurarà en la memòria. Però també en un sentit molt més positiu, de pel·lícula honesta i no pretensiosa. Un correcte passatemps per a una tarda morta de diumenge.