Que ningú no s'espanti: malgrat que el títol original d'aquesta pel·lícula és "The Believer", no es tracta de cap documental o biopic sobre en Justin Bieber. Bromes (dolentes) a banda, ens trobem davant d'una pel·lícula que exposa la violència dels cercles neonazis. En aquest sentit, pot fer pensar en certa manera en "American History X", una de les pel·lícules potser més posades pels professors a les aules, ja que, malgrat un guió una mica esquemàtic, és una eina eficaç per advertir dels perills d'aquestes tribus urbanes i de la necessitat d'eliminar l'odi de les nostres vides si no volem quedar-nos atrapats en l'espiral que provoca.
"El creyente" es mou, malgrat tot, en paràmetres força diferents. Si bé comparteix amb "American History X" la idea d'un protagonista atrapat en un cercle de violència, aquí no hi ha redempció, sinó més aviat al contrari, ja que descobrim que el neonazi protagonista prové paradoxalment... d'una família jueva!
La sensació és que la pel·lícula no té tant una vocació estrictament documental o de denúncia, sinó més artística. De vegades aquestes pretensions la fan grinyolar, sobretot en l'ús d'alguns primers plans en càmera lenta absolutament desastrosos i contraproduents, per tot el que tenen d'innecessaris i, en definitiva, de pedants. Però cal reconèixer-li virtuts: el to objectiu, l'absència de maniqueisme... I, per damunt de tot, una escena final que demostra que en aquest cas l'espiral que angoixa el personatge és absolutament interna i tormentada. Una seqüència que qui sap si va inspirar el director del curtmetratge "La culpa"...
La pel·lícula, sigui com sigui, deixa entre línies alguns interrogants inquietants, alguns dels quals ens podrien interpel·lar perfectament a nosaltres: hi ha col·lectius que troben la seva raó de ser en el victimisme i en el fet de sentir-se o saber-se perseguits? Es pot produir realment un sentiment d'autoodi que et faci menysprear les teves arrels? El protagonista, en el seu cas, renega del judaisme des del coneixement, i des del principi es rebel·la contra la idea del Déu rancorós i venjatiu de l'Antic Testament. De petit l'han educat en la idea d'un ésser que actua amb odi i violència cap a qui no accepta la seva llei. Un ésser que, com demostra la paràbola d'Abraham i el xai, compartida per les tres grans religions monoteistes, necessita reafirmar-se en el seu poder subjugant de la manera més extrema els seus creients. La pel·lícula sembla voler-nos dir que, si eduques en el fanatisme, pots obtenir un fanàtic d'efecte boomerang cap a les teves pròpies creences. El protagonista, un jove i magnífic Ryan Gostling, que darrerament ha excel·lit en títols com "Blue Valentine", es troba atrapat donant voltes entre l'educació rebuda i la seva rebel·lió, en uns llimbs dels quals no és possible trobar la sortida, perquè el que mai li han ensenyat ni permès és pensar per ell mateix.
En fi, una pel·lícula no pas rodona, i en alguns moments definitivament insatisfactòria, però que si més no fa reflexionar sense adoctrinar-te. Que ja és molt, no?