login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Crudo" i "Seda"; i futbol: Barça 4 - València 2

Vagi per davant que establiré una comparativa injusta entre aquesta desconcertant, irregular i per moments estimulant "Crudo” i una de les meves pel·lícules preferides dels últims anys: “It follows”. Injusta per no buscada. Però no ho puc evitar: el començament de “Crudo” (magnífica seqüència) i l'ús invasiu de la seva música m'hi van fer pensar. Totes dues tenen en comú l'anàlisi metafòrica (en clau de cinema de gènere) del pas de la infantesa a l'adolescència i, en definitiva, la pèrdua de la innocència, centrada a més en un personatge femení. A partir d'aquí, però, tot són diferències: l'enfocament d'”It follows” és melancòlic (la pèrdua de la innocència equival a una dolorosa pèrdua de la seguretat), mentre que el de “Crudo” és vitalista (el triomf de l'instint per damunt de les castradores limitacions familiars). També en la forma: “It follows” és abstracta, mentre que “Crudo” és orgànica; la primera aposta per la tensió i la segona, pel soft gore. “Crudo” és una aposta arriscada i, per tant, saludable en una opera prima. I, a més, beu de referents tan elevats com “Carrie”. I, sens dubte, té moments brillants (l'esmentada seqüència inicial, la metamorfosi i canvi de pell literal de la protagonista, la línia de text d'una bulímica en un lavabo). Però té dos contrapesos que li fan restar punts. El primer, menor: la fina línia que separa la genialitat del ridícul d'algunes escenes (amb la depilació genital al capdavant). El segon, més greu: malauradament, la pel·lícula no és coherent amb el seu valor metafòric fins al final. Tot encaixa bé: el vegetarianisme representa la virginal protecció a què ha estat sotmesa la protagonista per part de l'entorn familiar, mentre que el ritual iniciàtic que l'obliga a menjar carn crua representa l'entrada al desenfrenament universitari (com es verbalitza al film, és això o ser una marginada). Fins i tot la idea del canibalisme pot suggerir l'adaptació a una societat depredadora en el context d'una cinta en què l'espectador se sent incòmode des del primer moment. Però, aleshores, en l'epíleg, la pel·lícula claudica i ofereix una innecessària explicació dels fets que desfà l'encanteri. I és aquí on “Crudo” perd definitivament la partida en aquesta absurda competició que m'he inventat jo amb “It follows”: el que en aquella és un final inquietant i poètic, i una conclusió perfecta al joc metafòric proposat, en aquesta és una rendició que sembla buscar el favor del gran públic.

Molt més suau (amb perdó pel fàcil joc de paraules) va ser “Seda”, la pel·lícula consumida l'endemà a la tarda. No té res d'especial, però es deixa mirar. Parteix d'una d'aquelles històries d'amor absurdament passional amb les quals tant em costa de sentir empatia; però les interpretacions són molt bones i la posada en escena, brillant. La pel·lícula està ben narrada i ben rodada, i no passaria d'un exercici de cinema acadèmic si no fos per un molt bon final (ai, la importància dels finals!) que, en aquest cas, la redimeix del tot i la fa definitivament simpàtica, quan ens explica que l'autèntic amor apassionat és el que parteix de la quotidianitat, i que la nostra dona ideal (jo ja ho sabia, però reconforta que t'ho reconeguin) és sempre la que tenim al costat.

I com una seda (definitivament he de millorar els meus links) sembla que torna a anar el Barça, tot i que ahir no ens va estalviar un cert patiment. El 3-4-3 sembla que ha vingut per quedar-se, i cal acceptar-ne les moltes virtuts i els seus inconvenients. És cert: l'aposta té més risc, i a vegades hom pensa que (com amb el Rijkaard de la temporada 2006/07) Luis Enrique se'l podria estalviar quan no fos imprescindible, per molt que li hagi funcionat per resoldre un problema puntual (la sortida de pilota) o una eliminatòria impossible. Ahir, per exemple, l'asturià va estar encertat (tot i que una mica lent de reflexos) quan va introduir Roberto perquè el sistema pogués adaptar-se al 4-3-3 en defensa. Però compte: més arriscat era intentar sortir amb la pilota des del darrere amb només tres migcampistes si l'adversari et pressionava a dalt. Cal recordar-ne el resultat: abisme entre línies, desaparició del joc de creació, desconnexió total del trident, pèrdues en zones perillosíssimes... i partits horribles com contra l'Atlético o a París. Amb aquest sistema cal vigilar molt les transicions, evidentment, però els guanys semblen molt superiors a les pèrdues: Busquets torna a estar còmode, les línies estan juntes, la creació del joc queda en mans d'Iniesta i no de Piqué o Mascherano, Neymar s'ha alliberat... i Messi ja s'hi ha adaptat i ahir va tornar a excel·lir. Entre això, i que ahir l'equip a la segona part va mostrar una ambició desmesurada per liquidar el partit en detriment de l'especulació en forma de possessions més llargues, una cosa sembla clara: Luis Enrique, que ja no ha de rendir comptes a ningú perquè a final de curs plega, s'ha alliberat del tot i busca l'equilibri arriscat del funàmbul. Guanyarem o perdrem el que ens queda per disputar, però ho farem a tot o res. Calcem-nos, que vénen emocions fortes.

Comentaris (0)20-03-2017 22:34:06

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: