Aquests dies he anat a veure dues pel·lícules que s'han exhibit recentment al festival de Sitges. En primer lloc, "La cueva", que ha vist modificat el metratge respecte de l'original que s'hi va presentar. L'endemà, "Borgman", la guanyadora de l'última edició. Totes dues m'han semblat originals, però també hi he vist força referències. Repassem-les.
"La cueva" parteix com la clàssica pel·lícula de terror en què un grup de joves comencen divertint-se i s'acaben posant en una situació desesperada i sense sortida (i mai més ben dit). En aquest sentit, el plantejament recorda "Open water" (el problema greu es produeix de la manera més absurda i evitable), tot i que l'ús narratiu de la càmera en mà ens remet inevitablement a "Rec" (si bé sense qüestions paranormals ni efectismes, val a dir-ho). De tota manera, em fa l'efecte que on més s'emmiralla el desenvolupament de la trama és en la fundacional "El proyecto de la bruja de Blair", ja que el gran problema apareix amb la desorientació dels protagonistes, incapaços de trobar el camí que els lliuri del malson, i també hi ha qui tot ho grava mentre la desesperació augmenta. Tot i així, "La cueva" supera clarament el seu referent, ja que aconsegueix transmetre angoixa sense truculències ni artificis. I és cert que al començament, mentre encara es diverteixen aliens a la tortura que els espera, ja no et faria res que es morissin tots els personatges de tan ximples que els trobes. Però segurament el guió ja aprofita aquests moments aparentment anodins per mostrar les tensions que ja hi ha latents en el grup. Només una persona, Celia, sembla mínimament normal. Per això el final té un efecte tan brutal: quan ella és qui agafa la càmera, comença el terror de veritat, perquè és quan comencem a sentir empatia. L'ús de la càmera subjectiva esdevé menys frívol i més eficaç que mai, i això fa que encara tingui més mèrit que el director al final sàpiga renunciar-hi en el moment precís. Una obra interessant, que s'hi torna més com més avança.
I "Borgman"... Ai, "Borgman"! Què punyetes és Borgman? Cadascú hi veurà el que voldrà, és clar. Però, personalment, darrere d'aquest ésser diabòlic que pertorba de manera soterrada (també mai més ben dit) el son d'una mestressa de casa suposadament perfecta i amb pretensions d'artista hi veig una mala consciència burgesa que, barrejada amb el tedi, farà sortir freudianament a la superfície totes les immoralitats imaginables: el desig d'infidelitat, l'assassinat, possibles tendències autolesives o suïcides... i el que faci falta. Molts hi han vist el Haneke de "Funny games", però jo més aviat hi veig l'estudi de la culpa de "Caché", cosa que em permet relacionar-la també amb el David Lynch de la inoblidable "Carretera perdida". Al final, el jardí ideal esdevé un solar. I és que ja ens ho advertia el mateix Lynch a "Terciopelo azul": sota les capes de la gespa ben segada de les urbanitzacions s'hi amaguen els pitjors malsons. "Borgman" demana deixar-se portar, i potser no ens hauríem d'enfadar mai quan no acabem de trobar tot el sentit d'una pel·lícula: al capdavall, la vida també resulta força incomprensible, i no per això deixem d'intentar gaudir-la tant com podem.
PD: La vostra absència compleix aquests dies tretze anys. Trobo a faltar tot el que encara podria haver après de vosaltres.
