login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La cumbre escarlata" i "Regresión"; i futbol: Barça 5 - Rayo 2

Octubre és definitivament el mes del cinema fantàstic. Així, dissabte teníem previst veure "Regresión", però havíem consultat malament la cartellera i no la feien a la sessió desitjada, de manera que vam acabar a "La cumbre escarlata". L'última creació de Guillermo del Toro confirma que el director està en forma i que és un mestre a l'hora de crear ambientacions, encara que a vegades es trobi a faltar en el seu cinema una mica més de substància. "La cumbre escarlata" no és cap excepció de tot plegat, tot i que potser el més rellevant és la demostració que, malgrat la seva fama de visionari, en realitat és un cineasta profundament clàssic. Aquí crea la tradicional història gòtica de mansió i fantasmes, clarament inspirada en "Rebeca", i ens explica una vegada més que allò terrorífic no són els monstres sinó les persones. Del Toro se les enginya bé perquè la casa sigui literalment un ésser viu que respira, plora i sagna. I sobretot recorda. La pel·lícula es mira amb plaer perquè l'ambientació està molt ben cuidada i també gràcies al bon fer dels actors, en especial una Jessica Chastain per qui reconec que sento debilitat. Segurament la pel·lícula durarà poc dins el meu cap, però per haver-hi anat a parar de rebot no considero que siguin diners llençats.

Una altra cosa és "Regresión", amb vocació de ser molt més perdurable. Entossudits a veure-la, hi tornem diumenge i aquesta vegada surt bé. I en sortim encantats. No deixo de preguntar-me què ha fet Amenábar a la crítica perquè el tingui tan mal considerat, i tampoc deixa de sorprendre'm la gran quantitat de detractors que té. Moltíssima gent no el suporta, i no sé per què. D'acord, el seu és un cinema de tesi (i perdó pel joc de paraules dolent amb el títol de la seva primera obra), i la seva obsessió contra l'Església (plenament justificada, d'altra banda) pot arribar a carregar. Però el seu és un cinema personal i, a partir d'aquesta excel·lent "Regresión", recupera a més la valentia de les seves obres primerenques. I s'ha de ser molt hàbil per aconseguir fer cinema comercial d'autor. Aquesta vegada Amenábar arrisca de veritat, en fer servir les eines del thriller de terror (la influència de la plujosa "Seven" em sembla evident) per dinamitar-ne les bases. M'hauria agradat parar l'orella en les converses finals de la majoria de sorollosos companys de sessió, perquè sospito que estaven decebuts i qui sap si amb una sensació de presa de pèl. Però és una sensació falsa: la pel·lícula no és tramposa, sinó d'una honestedat radical disposada a arribar on es proposa malgrat la consciència de poder ser fàcilment incompresa i menyspreada. Amenábar no en fa prou de criticar la religió, sinó que també carrega sense contemplacions contra determinats preceptes de la psiquiatria, fins al punt de convertir un rosari i un ansiolític en les dues cares de la mateixa moneda alienant. Amenábar és un esperit lliure que condemna tot allò que limita la plenitud de la nostra existència (em pregunto què dirien ara aquells que criticaven la seva suposada atracció per la mort a propòsit de l'estrena de "Los otros" i "Mar adentro"). "Regresión" és una pel·lícula de por paradoxalment pensada per alliberar-nos de les nostres pors, per advertir-nos que no són reals i que ens les creem nosaltres. I, curiosament, malgrat que l'advertència sobre la deformació de la nostra percepció de la realitat recorda moltíssim "Abre los ojos" (impossible d'oblidar la frase "Tu infierno te lo has inventado tú"), al final Amenábar autoplagia el seu final de "Tesis" per recordar-nos que, a causa de la nostra manca de sentit crític, els mitjans de comunicació de masses són un gran transmissor de la por, de la mateixa manera que ho eren del consum morbós de la violència a la seva opera prima. L'únic retret a fer no pertany a la pel·lícula, sinó a la nostra realitat: malgrat que avui en dia a Occident poca gent conserva pors de caràcter religiós, l'alliberament no és absolut perquè el pes de la nostra educació catòlica manté conceptes com la temptació (la pseudovirginal Emma Watson) i la culpa (el personatge del pare).

I la meva percepció de la realitat, encertada o no, em diu que el Barça no està fi. El partit contra el Rayo demostra que el futbol és l'únic esport en què es pot acabar guanyant còmodament després d'haver-ho fet molt malament. Dues parts molt diferenciades: en la primera, el Barça va acceptar el repte del Rayo i va posar en pràctica les seves mateixes armes, conscient que ningú pot dominar-les com ell: pressió avançada i joc al primer toc. Espais a dojo, Sergi Roberto on fire, Neymar en èxtasi i només un munt d'ocasions claríssimes fallades com a aspecte malauradament habitual a lamentar. La segona, però, un desastre: un Barça desconegut, incapaç de sortir amb la pilota controlada i de connectar amb els migcampistes (què coi li passa a Rakitic?), literalment tancat pel Rayo. Això, més que la mateixa pèrdua de possessió, és el més preocupant. Sort de Claudio Bravo. En fi, per ser coherent continuaré a l'expectativa fins al gener. Però aquest no és el camí.

Comentaris (5)19-10-2015 23:40:28

miquelpugamiquelpuga blog, 20-10-2015 13:27:00

tota la raó.

Gerard, 20-10-2015 16:27:21

Hola! Potser no vareu consultar malament la cartellera. M'explico. Sí parlem del mateix cinema, vaig anar a veure "El club" en la primera sessió i em van dir que no la feien fins a la segona. Vaig tornar a consultar la seva pàgina web i eren ells qui s'havien equivocat; al cap d'unes hores ja ho havien rectificat. Quan vaig anar a veure "Phoenix" em passà el mateix.
"El club" em decepcionà una miqueta: L'atmòsfera i la posada en escena amb uns acurats i expressius primers i plans mitjans està molt ben aconseguida, però arriba un moment que la pel·lícula sembla que no sàpiga avançar i giri sobre ella mateixa, i algunes decisions argumentals em costen d'entendre.
També vaig anar a veure "Slow West" i m'agradà més: En els seus millors moments tenia la sensació d'estar davant una història explicada mil vegades però com si fos la primera vegada que me l'explicaven. Espero no ser excessivament críptic però no em sé explicar millor...
David, ho has tornat a fer!: Quan parles d'una pel·lícula que t'ha agradat molt m'encomanes el teu entusiasme i em vénen ganes de veure-la encara que inicialment no en tingués i probablement no la vagi a veure!

davidcuencadavidcuenca blog, 20-10-2015 20:23:48

Haha, Gerard! Ja saps que tinc tendència a entusiasmar-me massa! Tu a la teva i coherent amb les teves decisions!
T'expliques perfectament a propòsit de "Slow west". M'agradaria veure-la, però no sé si durarà prou.
Dic que no vam consultar bé la cartellera peruqè havia mirat el diari de divendres en comptes del de dissabte (a vegades m'oblido qu eexisteix internet), i feien una peli de dibuixos a primera sessió, cosa que fan habitualment els dissabtes. Però vaja, sé que ells també s'equivoquen moltes vegades...

davidcuencadavidcuenca blog, 20-10-2015 20:25:42

Miquel, que consti que estic a mort amb l'equip, i que estic segur que la cosa millorarà. Per cert, demà parlaré d'estelades i UEFA. Mentrestant, una idea per desencallar el procés: Romeva president, i Mas vicepresident i responsable d'Exteriors. Així Mas continuaria sent la cara visible del procés, però no tindria responsabilitats en l'economia. I tothom content. Si és que no sé perquè no em criden a mi... :-)

davidcuencadavidcuenca blog, 21-10-2015 23:24:27

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: