login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Déjame salir"

Primer consell: anar de seguida que sigui possible a veure aquest fenomen anomenat “Déjame salir”. Sens falta. Segon consell: no llegir ni una línia més d'aquest article fins que no s'hagi vist la pel·lícula. Es gaudeix més com menys coses en saps, i a més l'anàlisi que em ve de gust de fer fa inevitables els spoilers de tota mena.

Què sabia jo d'aquesta pel·lícula abans de veure-la? Només que era una mena de cinta de terror on s'oferia una metàfora del conflicte racial. Ja una mica massa, pel meu gust. Però prou per saber que la proposta m'atreia: m'encanta que el terror fugi de territoris gastats i es repensi metafòricament com a mirall de les pors, angoixes i contradiccions de la nostra societat. A la manera de la meravellosa “It follows”, vaja.

El pròleg ja no pot ser millor. Una persona camina de nit per un barri residencial. El lloc és idíl·lic, tranquil, no hi ha cap motiu per sentir-se neguitós. Però el caminant ho està. El motiu? És negre. No hi encaixa. Subtilment, se'ns assenyala que per a un negre un dels nostres barris de rics és tan perillós com Harlem ens ho pugui semblar a nosaltres a segons quines hores. Les cartes ja són damunt la taula. A partir d'aquí, la funció avança amb precisió mil·limètrica. En alguns moments sembla que no troba el to, però al final totes les peces encaixen. Una primera part plena d'incertesa i inquietud dóna pas a una segona part molt més passada de voltes però a la qual cal seguir el joc en nom del seu sentit metafòric, que és el que compta.

La millor carta que juga la primera part és la presentació dels personatges blancs (a banda del cangueli que provoquen els negres que no són el protagonista). Tothom ho assenyala, però val la pena dir-ho: el més fàcil hauria estat presentar els típics blancs del sud nostàlgics del bàndol confederat. Però la realitat és molt més inquietant: el perill té el rostre plàcid dels liberals demòcrates orgullosos d'Obama. Malgrat que no ens n'adonarem fins més endavant, una conversa sobre Jesse Owens ens dóna la clau. El famós atleta negre que va triomfar davant dels nassos de Hitler, de fet, no va negar les delirants tesis del monstre: segons el germà de la xicota del protagonista, en realitat els negres provoquen recança perquè no aprofiten la seva superioritat física amb tot el seu potencial per ser els dominadors del món. I aquí entren en joc els blancs, disposats a combinar la seva major ambició i suposada intel·ligència amb les virtuts físiques dels negres. És clar que no ens enganyen: rere aquest paternalisme en realitat s'hi amaga una profunda enveja. El japonès i l'invident ho expressen: voldrien saber què sent un negre, com viu el seu lloc en el món que els blancs dominen a voluntat.

La segona part ja no té manies. Se t'han donat les pistes i ja es pot deixar anar. La versemblança, si és que ha existit mai, desapareix, però no importa perquè el que compta és la metàfora. I aquesta és demolidora. El protagonista se'n sortirà, però els blancs (els de la pel·lícula no, però els reals sí) han guanyat, perquè ja fa temps que han domesticat la raça negra, obligada a adaptar-se per sobreviure. Ho il·lustra magníficament la dona negra policia que es burla de les sospites del divertidíssim amic del protagonista (contrapunt còmic imprescindible): a ella no l'han hagut de segrestar perquè acabi vestint igual i fent les mateixes funcions que un blanc. I impossible rebel·lar-s'hi: tots sabem com hauria acabat la història si el cotxe patrulla del final no l'hagués conduït l'amic.

Amb un calfred, m'adono ara d'una cosa. Ho he fet a partir d'una frase que he escrit més amunt: “se t'han donat les pistes i ja es pot deixar anar.” És el que fa la pel·lícula amb l'espectador, però també els blancs de la pel·lícula amb el negre (els espectadors sempre hem compartit l'experiència del negre). En un paral·lelisme que ara descobreixo corprès, en tots dos casos l'emissor fa el mateix: passa a deixar-se de punyetes amb el receptor i a explicar-li-ho tot. És a dir, volgudament o no, la pel·lícula fa que durant el metratge els espectadors blancs ens sentim com deu fer-ho un negre, que és just la pretensió dels deliris dels blancs que hi apareixen. Que recargolat! Això sí que és cinema social, i no determinats pamflets suposadament realistes que corren! Tot i que aquest original híbrid entre “Endevina qui ve a sopar” i “Les dones perfectes”, novament de manera volguda o no, ofereix encara també una capa d'interpretació més global, i només cal estar en contacte amb gent cada dia per saber-ho: no hi ha pitjor menyspreu que el que neix del complex d'inferioritat. En definitiva, només hi ha una cosa pitjor que t'odiïn: que t'envegin.

Comentaris (3)25-05-2017 23:46:03

davidcuencadavidcuenca blog, 30-05-2017 00:54:02

Nou article

Kotch Bandar, 03-06-2017 23:17:12

Pues como he dicho, la peli me gustó mucho. Tiene bastante intriga (pocos sustos pero muy bien puestos para que estés continuamente esperando algo) y la mayor parte de la "narración" está tan bien llevada que te engancha y te mete dentro del papel del protagonista. No hay nada más que me guste en una peli que escuchar como el cine entero se queda en silencio (sin comer palomitas ni nada) para escuchar aunque sea la sonrisa de un personaje. Lo que pasa es que todo esto que he visto en la peli no me ha sorprendido nada, como te dije esperaba algo parecido a “la llave del mal” y no he fallado (eso sí, mucho mejor). Además también pondría aquí “La visita” (la peli de Shyamalan) la cual me gustó más y es casi igual. Incluso me recordó a las pelis de Hostel o Lake Eden. Pero como he dicho, el no llevarme ninguna sorpresa no quita que me haya gustado mucho. Sin embargo como contrapunto pongo la actuación de la chica al final cuando se “descubre el pastel”. Me parece demasiado arquetipada y, tal y como se ha desarrollado el personaje, un poco fuera de lugar. Y hasta aquí podría ser una peli buena para mí, pero el final me lo salva todo ya que me esperaba otra peli de acabar mal. Ese estúpido movimiento que se lleva de moda en el cine porque “las cosas no siempre acaban como queremos y eso sorprende” me ha cabreado en muchas pelis pero aquí no solo lo hacen bien sino que encima sales con una (y perdona la palabra) jodida sonrisa de oreja a oreja. Luego ya vendrán temas de racismo o envidia que podamos sacar (y que creo das en el clavo) y que juegan con el mismo espectador, haciéndolo partícipe de esa incomodidad que el prota siente hacia los blancos (sublime). Pero lo bueno es que tanto los que piensan estas cosas como los que simplemente van a ver la peli habrán pasado esos 100 minutos disfrutando.

davidcuencadavidcuenca blog, 06-06-2017 21:18:57

No he visto "La llave del mal", pero cuando la citaste me informé y entiendo el parecido. No lo veo tan claro en el caso de "La visita", más allá de haber sido invitado a un sitio donde algo raro pasa.
A mí me da igual que las pelis acaben bien o mal, siempre que el final sea coherente y no forzado. Y aquí creo que el final funciona. Ocurrió en mi sesión algo que sólo había visto en el festival de Sitges: ¡el público se puso a aplaudir!

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: