login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "(500) días juntos" i "The imitation game"

Comencem l'any molt relaxats i ja amb dues bones pel·lícules al sarró, una per dia. El dia 1, que sempre tenim marcat al calendari com a innegociablement casolà, ens porta tot un descobriment, una autèntica joia: "(500) días juntos." Estic obert a tots els gèneres, però confesso que sóc una mica reticent amb les comèdies romàntiques: en general em semblen poc originals, falses, ensucrades i estúpides. Però havia sentit a parlar tan bé d'aquesta pel·lícula que ens hi vam llançar de cap. I l'experiència va ser molt estimulant. De fet, no tant pel contingut (tot i que resulta molt d'agrair la seva visió distanciada, irònica i gens idealitzada de l'amor), sinó sobretot per la forma: la pel·lícula és un festival imparable de troballes narratives, estructurals i formals. La més enlluernadora (i dolorosa, perquè a tots ens ha passat això alguna vegada) és aquella en què la pantalla es parteix i veiem la mateixa seqüència des de dos punts de vista: el de les expectatives i el de la realitat. Impagable. És cert que en algun moment la pel·lícula potser s'agrada massa, i a vegades corre el perill d'ameliejar (la qual cosa seria contraproduent més que res per pèrdua d'originalitat), però en general se'n surt de tots els riscos amb enginy i imaginació. Ja des de la primera seqüència, una altra clarivident pantalla partida que mostra el procés de creixement dels protagonistes en dos vídeos domèstics distants però harmònics, et comences a fregar les mans perquè la cosa promet, i a mesura que el metratge avança serpentejant endavant i enrere en un curiós marcador temporal, hi ha moments que t'aixecaries i aplaudiries (sobretot aquelles pinzellades cruels que contrasten amb la prèvia felicitat que s'explicarà paradoxalment a continuació, vegi's el moment Ikea). No vull dir res més, per no espatllar el munt de sorpreses que conté aquest film. Només hi afegiré el que em sembla que és la clau: com sap beure de l'estètica del videoclip (narrativa fragmentada a còpia de traços aparentment inconnexos que acaben formant un tot) de manera hàbil, intel·ligent i ben entesa.

I, com que no tenim remei, el dia 2 ja anem a estrenar la temporada cinematogràfica als Albèniz de Girona. Anem a parar a "The imitation game" gairebé de rebot, sense que fos la nostra primera opció, però tornem a encertar-la de ple. Estic obert a tots els gèneres, però confesso que sóc una mica reticent amb els biopics: en general em semblen poc originals, excessivament plans i poc creatius. Però la història semblava atractiva, i el visionat ho confirma. D'entrada, és una pel·lícula amb un ritme narratiu impecable, que també juga bé les seves cartes de desfragmentació temporal per donar una dimensió més polièdrica al personatge central. I, a més, allò que explica conté diverses capes de subtext. La que probablement sigui més òbvia ens l'adverteix una conversa que manté el protagonista en els seus anys d'estudiant: tot acte en què intervé el llenguatge humà necessita una descodificació, perquè sempre ens expressem en un llenguatge xifrat darrere del qual amaguem els nostres veritables sentiments i impulsos. El protagonista excel·leix en la seva tasca però fracassa en la vida perquè ell entén el llenguatge matemàtic però no l'humà. Per això és l'únic que pot assumir resoldre un terrible dilema moral per mitjà de la freda estadística, i per això té sentit que al final es pregunti si el seu cervell funciona com el d'una persona o com el d'una màquina. I tot plegat ens porta a la que segurament és la lectura més demolidora de totes: la Segona Guerra Mundial no la va guanyar la democràcia, perquè la democràcia real no existeix. No som ciutadans, només números al servei de les conveniències dels poderosos. El protagonista acaba essent víctima de la mateixa sensació de poder sobre la vida dels altres que ell va experimentar. Perquè l'única manera de sobreviure és parlar i actuar en un llenguatge xifrat. Si més no per aconseguir que la violència que exerceixen sobre nosaltres els poderosos no els generi satisfacció. Potser així algun dia deixin d'exercir-la.

Comentaris (3)02-01-2015 22:32:47

davidcuencadavidcuenca blog, 04-01-2015 23:17:39

Nou article

Neus, 05-01-2015 06:02:54

Dues grans pel.lícules, l'any promet

davidcuencadavidcuenca blog, 07-01-2015 21:27:09

No ho tinc tan clar. Veig difícil que sigui millor que el passat en cinema, però no se sap mai, i això tot just acaba de començar...

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: