David Cuenca Ros
per en 18 Maig 2017
939 Vistes

 Per una d'aquelles connexions afortunades de la vida, gaudim d'una vetllada molt agradable amb la preestrena a Girona de “No sé decir adiós”, que s'estrenarà comercialment aquest cap de setmana. Presència d'un dels productors, del director debutant Lino Escalera i de bona part de l'equip tècnic. Tots, joveníssims. I, vistos els resultats, més que prometedors. Pel·lícula impecable.

D'entrada, per l'argument, si no hagués estat per aquesta oportunitat inesperada, segurament no ens hi hauríem acostat. Aquestes històries de comiats de malalts terminals fan de mal pair, per no parlar que acostumen a jugar la carta de la manipulació sentimental. Res més lluny de la realitat aquí. Res de músiques ensucrades, res de subratllats, res de diàlegs grandiloqüents. Tot naturalitat. Malgrat que la peripècia pugui ser en algun moment una mica inversemblant, estem davant d'una pel·lícula realista perquè tot hi flueix de manera senzilla, com la vida mateixa: retrets familiars que mai acaben de sortir del tot, converses intranscendents enmig del dolor... És així com funcionem els humans. I Escalera ho capta de tal manera que la malaltia del pare acaba semblant més aviat un pretext per parlar del que realment li interessa: la història irònica d'una dona (sublim Nathalie Poza, la millor d'un trio estel·lar) que com més pretén actuar i més diu lluitar, en realitat més fuig.

Són molts els detalls de guió destacables en aquesta pel·lícula de personatges que no oblida tampoc la importància d'una bona posada en escena. Però no vull espatllar el plaer de descobrir-los a la pantalla. Només hi afegiré que els últims cinc minuts són dels més brutals, demolidors i coherents que recordo. Es parlarà molt, i merescudament, de la interpretació magistral dels tres protagonistes. Però convé que això no tapi que el principal mèrit d'aquesta cinta és que és una autèntica lliçó de vida.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
23 Maig 2017