Hi coincideix gran part de la crítica i jo ho subscric: el cinema de Robert Zemeckis acostuma a ser una combinació de virtuosisme formal i guions mal desenvolupats. Amb les seves pel·lícules, sempre et queda la sensació que s'ha desaprofitat un material de primera, perquè a més els punts de partida són sempre interessants, però alguna cosa acaba fallant: generalment, a la recepta li acaba sobrant sucre i moralina.
En aquest cas, "El desafío" (història real de l'equilibrista que va travessar la distància entre els terrats de les Torres Bessones caminant damunt d'un cable) es divideix en tres parts força diferenciades en què el resultat és una pel·lícula correcta i entretinguda, però amb més defectes que virtuts. La introducció (a París) tendeix a l'astracanada, com si França en general només es pogués explicar a la manera d'"Amélie", amb una paleta de colors vius i personatges grotescos (i una escena amb para-sol que sembla treta de "La vida és bella"). Són referents cinematogràfics que no em desagraden, que consti, però Europa no s'explica només així. El desenvolupament (la preparació de l'actuació il·legal) fa pensar en les pel·lícules de robatoris, però li sobra metratge. I el desenllaç és el més espectacular del film, però també s'allarga massa, fet que li pren màgia.
El més irritant és la figura del narrador-protagonista des de l'Estàtua de la Llibertat, i el personatge cau més aviat malament (segurament era així d'egòlatra). Al final fa la sensació que tots els preparatius previs són només un vehicle per al lluïment tècnic final, i la pel·lícula només és eficaç com a homenatge a les Torres Bessones. Per això penso: que bonica que hauria quedat només amb la part central del seu desenllaç, com a curtmetratge integrant en el seu moment de l'obra col·lectiva "11/09/01"!