login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Deuda de honor" i "Langosta"; i futbol: River 0 - Barça 3. Campions del món!

Com que l'Estat m'havia de robar l'endemà tot el diumenge, ens vam muntar una bona doble sessió el dissabte al cinema Truffaut de Girona amb "Deuda de honor" i "Langosta", dues pel·lícules aparentment molt diferents però que d'alguna manera deixen sensacions semblants. "Deuda de honor" és un western atípic que combina un to crepuscular i gairebé postmodern amb un cert aire clàssic molt agradable. I això que la temàtica de la pel·lícula no ho és gens, d'agradable: una dona ha de transportar, amb l'ajuda d'un delinqüent de pa sucat amb oli, tres dones embogides fins a una comunitat fora del salvatge oest. És una pel·lícula decididament feminista, amb un feminisme ben entès: aquell que realment té alguna cosa seriosa a reivindicar. En aquest cas, el paper de la dona en la construcció de la nació americana a les àrides terres colonitzades als indis. Aquí la dona deixa de ser una comparsa decorativa en la peripècia de l'heroi masculí de torn. Només de començar la pel·lícula ens mostra la dura quotidianitat de la protagonista, interpretada de manera impecable per la potser sempre necessàriament andrògina Hilary Swank, dona fortíssima i valenta però patètica en la recerca desesperada d'un mascle que l'alliberi de la seva situació de soltera marginal. D'altra banda, la bogeria de les tres dones simbolitza el peatge que aquestes pioneres van haver de pagar per ocupar un espai que no estava pensat per a elles. El film, però, no es conforma amb això i va un pas més enllà en el seu pessimisme: el final del viatge no portarà a l'Ítaca promesa, sinó a un món pretesament civilitzat absolutament hipòcrita i definitivament tant o més hostil. La sensació descoratjadora que deixa aquesta notable pel·lícula és que la societat condemna l'individu a una sensació irremeiable de desarrelament.

D'una manera radicalment diferent, diguem-ne que molt particular, "Langosta" planteja qüestions similars. Partint curiosament també del rebuig social a la solteria, el grec Yorgos Lanthimos (de qui tinc moltes ganes de veure algun dia les seves celebrades "Canino" i "Alps") ens ofereix una faula caracteritzada per un absurd controlat que, en realitat, té molt de sentit. Es pot retreure a la pel·lícula que en alguns moments no acaba de trobar el to (l'ús de la càmera lenta i de la música és sovint innecessari, contraproduent, irritant i pedant), però la seva lucidesa és a prova de bomba. L'espectador que busqui totes les respostes pot quedar una mica frustrat, però no tant si sap llegir entre línies, i la pel·lícula és en el fons també una trista constatació de la impossibilitat de l'individu de trobar el seu encaix social. El protagonista fuig desesperat d'una societat hostil, però els seus pretesos salvadors l'encotillen igualment amb el seu radicalisme com a reacció del totalitarisme que suposadament combaten però del qual no són res més que l'altra cara de la mateixa moneda. Lanthimos construeix una pel·lícula molt divertida però que en realitat glaça la sang de tant pessimista, i rebla el clau amb la seva idea de l'amor com quelcom que exigeix sacrificis extrems en nom de la compatibilitat entre semblants.

I, per sacrificis, el que vaig haver de fer jo diumenge, sotmès a un segrest d'estat (vocal de mesa en unes eleccions que m'importaven més aviat un rave) que em va impedir gaudir de la final del mundial de clubs. Tot i així, encara que ho faci vint-i-quatre hores llargues més tard del que toca, sempre m'emociono quan veig els jugadors del Barça aixecant una copa. I no deu ser per falta de costum. Som uns privilegiats de viure un cicle triomfant que sembla no tenir fi, perquè la qualitat i l'ambició d'aquests jugadors sembla inesgotable. El mundial de clubs ha servit per constatar que el títol de número u del planeta és de facto la Champions, ja que el futbol de la resta de continents de moment es troba a anys llum de les competicions europees, però sigui com sigui ve molt de gust acabar l'any d'aquesta manera. Aquest equip et fa sentir orgullós del seu comportament (aguantar estoicament la burla d'acabar amb el doble de targetes que un rival que t'ha cosit miserablement a puntades), de la seva manera d'entendre el futbol, de la humilitat individual que desprèn. Són valors que et fan sentir esperançat que aquesta festa és lluny d'acabar-se i que encara hem de gaudir molt. Per posar un però, només diré que l'única cosa que no m'agrada del trident és que el màrqueting condicioni la lògica dels canvis o la tria de les opcions en les oportunitats de gol segons qui ha marcat i qui no. Però això hauria de ser peccata minuta en el context d'un equip impecable, modern, inigualable. Orgull, orgull i més orgull de ser del Barça!

Comentaris (4)22-12-2015 00:42:21

Gerard, 22-12-2015 19:33:03

Hola! Celebro la llarga vida de "The Lobster" a la cartellera gironina! Servidor amb "Paulina" no ha tingut tant sort...
He vist "Canino" i si us ha agradat "The Lobster" m'atreveixo a dir que també us convencerà.
De Lanthimos m'agraden les escenes amb poc moviment de la càmera i dels actors i el to d'estranyament. La càmera lenta no em molestà, i la música, per massa emfàtica, potser una miqueta però no excessivament.
M'agradaren les escenes inicials dels protagonistes intentant lligar, però en certs moment es nota massa que a Lanthimos gaudeix mostrant-nos la incapacitat dels seus personatges per relacionar-se.
En un primer moment (SPOILER) em grinyolà la història d'amor de la segona part de la pel·lícula, però pensant-hi no deixa de tenir la seva coherència.

davidcuencadavidcuenca blog, 22-12-2015 23:45:32

Hola, Gerard!
Em sap molt greu que no hagis tingut ocasió de veure "Paulina", que per mi és una de les millors pel·lícules de l'any.
No és que "The lobster" ens entusiasmés, però ens va agradar força més del que esperàvem. I realment tinc moltes ganes de veure "Canino".
Això de la càmera lenta són manies meves. A mi sempre m'ha semblat un recurs fàcil, però això va a gustos.
Potser sí que "The lobster" pertany a aquell subgènere de pel·lícules en què el director no té compassió dels seus personatges. És una de les coses que fa que, per exemple, un gran com Haneke no m'acabi mai de convèncer del tot...
Pel que fa a la història d'amor que dius (SPOILER), se li pot retreure que sigui precipitada, però no innecessària. La gran ironia del film és que quan té ganes d'estar sol no el deixen, iq uan té ganes d'estar aparellat tampoc. La foto que he triat és de la meva escena preferida: contra la llei que els obliga a ballar sols, ells decideixen ballar separats. Contra la lògica que diu que han de compartir auriculars, ell decideix que cadascú ha d'escoltar la música amb els seus però sincronitzar-se. Crec que Lanhimos vol expressar que L'AMOR ÉS AIXÒ: sincronitzar els camins individuals en un projecte col·lectiu.

davidcuencadavidcuenca blog, 22-12-2015 23:47:52

Volia dir que decideixen ballar junts...

davidcuencadavidcuenca blog, 28-12-2015 21:58:45

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: