Ja fa uns quants articles que em queixo de la vergonyosa distribució dels drets televisius dels partits de futbol. És simplement inadmissible que els interessos crematístics maregin sense contemplacions uns espectadors que paguen religiosament quotes abusives per suposadament tenir la tranquil·litat de saber que podran veure tots els partits del seu equip quan finalment resulta que no és així. Doncs bé, darrerament també em resulta molt irritant la molt discutible distribució de les pel·lícules a les sales de cinema gironines. A causa dels seus criteris erràtics, he vist passar per davant sense cap opció de veure-les pel·lícules que em venien molt de gust com ara "Slow west", "El cadáver de Anna Fritz" i "Victoria". I aquesta setmana ja tenia coll avall anar a veure "Isla bonita" o "3 corazones", però va resultar que a les primeres sessions del cap de setmana era prioritari projectar pel·lícules infantils amb un recorregut més que fet. Veurem si hi haurà més oportunitats. Futbol i cinema ja no deixen espai per als romàntics, perquè els que controlen el negoci no tenen cap respecte cap al consumidor. Fins que un dia aquest se n'afarti i se'n vagi tot a fer punyetes.
Dominat per aquestes frustracions pròpies d'un panxut del primer món, acabo anant a veure amb desgana (la meva dona em va convèncer, perquè jo tenia ganes de fer-los boicot) "Dheepan", convençut que m'avorriré (sóc així de miserable) amb les desventures d'uns refugiats a París, més que res perquè per mi determinat cinema social a vegades no assoleix uns mínims artístics. Finalment, però, com acostuma a passar en aquests casos d'expectatives baixes, no en surto insatisfet, malgrat que la pel·lícula té diverses coses no del tot convincents. La trama es desenvolupa en tres parts. La primera és la més pròpiament social, amb un culte a la misèria que recorda desagradablement "Biutiful". La segona (segurament la més interessant, malgrat que també la més previsible) se centra més en els personatges, i en el procés que porta una família falsa a convertir-se en una família real, baralles incloses. La tercera ja és definitivament un thriller que estableix un paral·lelisme entre la violència de la qual fugen els personatges i la que es troben a la perifèria de París. La intenció es veu noble, però Dheepan acaba per ser una mena de Rambo dels suburbis sense cap subtilesa. Potser el millor mèrit del film és com denuncia sense ser discursiva la buidor de la grandeur francesa, sobretot gràcies al personatge de la nena. Dos exemples molt il·lustratius: el muntatge paral·lel entre la recitació idíl·lica d'un poema (amb correcció de dicció inclosa) i la seqüència de la brutal batalla del bloc de pisos. I, sobretot, la cruel ironia d'una nena rebutjada per ser estrangera obligada a aprendre's de memòria una cançó sobre el valor de l'amistat. Són els principals encerts d'una pel·lícula que, però, és incapaç d'escampar l'autocrítica a nivell europeu, amb una última escena d'una lluminositat incomprensible situada en una Anglaterra que és en realitat declaradament hostil al drama dels refugiats. Benintencionada però erràtica, tot i que com a mínim no és plana.
I el que cada cop és menys pla és el joc del Barça. Quan, a principis de temporada, el Barça va aconseguir una victòria de prestigi al Calderón en un partit en què Messi només va jugar mitja hora a causa de la seva flamant paternitat, vaig escriure que, si bé era cert que Messi va sortir a sentenciar l'Atlético, no es podia menystenir la magnífica feina que havia fet la resta de l'equip perquè ell pogués acabar essent decisiu. Després, quan l'argentí es va lesionar, vaig escriure que el paper de l'equip hauria de ser el mateix a gran escala: treballar dur perquè Messi s'ho trobés tot a punt per fer mal en la seva tornada. Doncs bé: es pot dir que l'equip, amb alguns alts i baixos, ho ha aconseguit amb escreix. Ahir va fer un partit molt seriós, amb un gran rigor tàctic, un gran sentit de la solidaritat i del sacrifici (impagable l'esforç de Munir i Suárez, brutal el moment de forma de Busquets) i un talent descomunal, amb un golàs antològic de Neymar que encara em té amb la boca oberta. D'acord que potser encara falta aquella mica de control al mig del camp, però ahir ens vam divertir molt (per fi), el Barça va fer el millor partit fins ara de la temporada juntament amb el del Calderón i fa l'efecte que l'equip arriba al seu punt de cocció òptim (amb Messi o sense) al clàssic. Llàstima de l'aturada per seleccions.
