login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Dunkerque"

Des del principi de la seva carrera, una gran preocupació pel temps recorre (trilogia de Batman al marge) l'obra d'aquest cineasta majúscul anomenat Christopher Nolan. A la genial “Memento”, per tal que puguem posar-nos a la pell d'un home que perd la memòria de curt abast cada deu minuts, ens explica la història a l'inrevés. A “Insomnia”, trasllada l'acció a un paisatge polar per tal de reflexionar sobre com un funcionament no habitual de les hores solars pot distorsionar la nostra percepció de la realitat. Però és a les bessones “Origen” i “Interstellar” on porta al límit les exploracions narratives del temps a partir de la seva elasticitat. Partint d'una teoria dels somnis feta a mida i de la teoria de la relativitat aplicada als viatges espacials respectivament, Nolan mostrava la dilatació i contracció del temps a voluntat i els seus efectes narratius sobre l'espectador. El problema d'aquests dos films excel·lents era només que necessitaven partir de sofisticades teories per justificar l'experiment narratiu que el cineasta proposava. Fins que ha arribat aquesta joia que és “Dunkerque”, la seva última pel·lícula.

I és que, d'entrada, al fan de la filmografia de Nolan (aquí, un servidor), li sorprenia que el cineasta hagués abandonat el territori del thriller sofisticat i el festeig amb la ciència-ficció per endinsar-se en una pel·lícula bèl·lica de caràcter històric. Deu minuts després de començar la pel·lícula, però (per cert, un pròleg rodat amb una mestria poètica admirable), el fan reconeix de seguida Nolan, des del moment que proposa a l'espectador un joc de perspectives temporals que s'aniran combinant fins a completar el puzle narratiu plantejat. Els tres episodis que s'aniran intercalant corresponen a terra, mar i aire. Però un explica una setmana en la crisi de Dunkerque, el segon un dia i el tercer només una hora. En anar-se combinant, la dilatació i contracció del temps narratiu està servida: el cineasta dedica pràcticament el mateix temps a explicar cadascuna de les històries, de manera que els ritmes han de ser necessàriament diferents, i l'ordre en què determinades situacions s'observaran es veurà necessàriament alterat. Malgrat això, la pel·lícula no es fa complicada. Nolan aconsegueix fer fluir admirablement els tres trams temporals fins a fer-los convergir en els darrers minuts de la darrera hora del darrer dia de la setmana que explica “Dunkerque”.

És aquesta aparent senzillesa per aconseguir fer una cosa en realitat tan complexa la que em fa sospitar que poca gent s'hi aturarà. Prevaldran, em sembla, els comentaris sobre l'exquisidesa tècnica del film, que certament planteja una autèntica experiència immersiva a l'espectador: no es pot rodar millor una pel·lícula bèl·lica, i el domini de la posada en escena de Nolan és senzillament aclaparador. També he començat a detectar certa polèmica sobre el tractament en si que Nolan fa de la guerra: personalment, i malgrat haver llegit ja alguns retrets a l'asèpsia de les imatges, admiro i comparteixo la decisió de no mostrar ni un sol rostre de l'enemic, perquè és la millor manera d'expressar que Dunkerque va ser una guerra d'Anglaterra amb ella mateixa; no hi ha èpica, ni heroisme (excepte en el pilot d'avió), sinó només una lluita egoista per la supervivència individual i col·lectiva que després el país va haver de saber reconvertir en mite per recarregar-se de moral i tornar-hi, i crec que això no es pot explicar millor que com Nolan ho fa.

Però, hi insisteixo: per mi la gran virtut de les moltes que té el film és que esdevé la culminació de les obsessions de Nolan al voltant del tractament del temps. “Dunkerque” funciona com un rellotge perquè ja no necessita marejar l'espectador amb teories sofisticadíssimes, sinó que s'adona que no necessita coartades per excel·lir en els seus trucs de mag de la narració no lineal. Nolan ha entès que el cinema en si és la coartada perfecta. El cinema és la resposta. I, malgrat que personalment continuo desitjant que aquest Orson Welles contemporani abandoni aquesta certa megalomania que l'acompanya i torni a la senzillesa enlluernadora de “Memento”, aquesta vegada surto del cinema aplaudint amb les orelles i arribant a la conclusió que el cineasta ha assolit el que cercava després d'aquella meravella fundacional: la seva obra mestra definitiva.

Comentaris (7)27-07-2017 13:20:36

Gerard, 27-07-2017 17:23:12

Hola David! Acabo de llegir la crítica que esperava el dilluns! Si tot va bé, l'aniré a veure aquest cap de setmana. No sóc un fan de Nolan però les seves pel·lícules em desperten curiositat. I t'agradi més o menys, les seves pel·lícules s'"han de veure" al cinema (mr. Nolan no t'enfadis pel que acabes de llegir, a Girona no hi ha cinemes IMAX...).

davidcuencadavidcuenca blog, 28-07-2017 12:53:01

Hola, Gerard! Ara a l'estiu tinc més tirada a anar al cinema entre setmana: és més barat i cal aprofitar-ho ara que tinc temps!
Totalment d'acord que les pel·lícules de Nolan (que dubto que llegeixi això; ja m'agradaria) s'han de veure al cinema, i aquesta especialment. És igual si no és en Imax: la contundència visual i de la banda sonora són prou immersives en sala convencional.
Aprofito per matisar el que comento a propòsit de les coartades, perquè Nolan ha justificat la tria de la seva narrativa en una entrevista. Però és igual: el que compta és que aquesta vegada ha fet possible el truc de màgia (a "El prestigio" ja deixava clar que és com concep el cinema): la tècnica excel·leix tant que es caracteritza paradoxalment gairebé per la seva invisibilitat.
En fi, espero no haver deixat les expectatives massa altes! A gaudir-la!

Kotch Bandar, 30-07-2017 13:29:43

Creo q es la primera vez que no estoy totalmente de acuerdo contigo. Y es que a mi la primera hora de la peli me resultó excesivamente fraccionada. Cuando ya se van enlazando los capítulos toman una forma abrumadora, pero no me llegó a enganchar totalmente en ningún momento (salvo ya al final). Pero como dices, al final esto fue una guerra de Inglaterra contra ella misma pues no muestra héroes sino gente intentando escapar (excepto al piloto y al barquero). Al final acabas disfrutándola, porque es Nolan y es un crack, sobrecogiéndote... pero me esperaba muchísimo más.

Gerard, 31-07-2017 17:38:37

Vista! Gran experiència immersiva! Al començament se'm clavava a la oïda la fressa de míssils i bales, els sentia constantment, al final no tant, no sé si perquè ja m'hi havia acostumat o si perquè l'enginyer de so ja se li havia acabat la paciència d'augmentar els decibels de tot so que Nolan sentia o imaginava sentir. També em cridà l'atenció la presència constant de la banda sonora.
Em sorprengué el patriotisme de la pel·lícula, d'altra banda inherent en el gènere bèl·lic, en com Nolan contribueix a convertir una retirada en un acte heroic. Algun crític l'ha relacionat amb el Brexit i no hi puc estar més d'acord.
En relació a la dilatació del temps, la de l'aire li costa arrancar i la del terra la setmana passa volant. No sé les perspectives temporals són tres línies argumentals que acaben coincidint o quelcom més.
De Nolan sempre he admirat la seva capacitat de treball: pensar que només tarda dos/tres anys per fer pel·lícules tant complexes...

davidcuencadavidcuenca blog, 02-08-2017 18:33:14

Kotch, es bueno discrepar de vez en cuando, aunque sólo sea parcialmente! A mí me gustó el reto del fraccionamiento, e hizo que fuera mucho menos previsible de lo que esperaba, pero para gustos...
Tienes razón en lo del barquero. Es que es un héroe sin ápice de voluntad de protagonismo, y por eso no lo cité como tal.
Ahí está el quid de la cuestión: las expectativas. Yo esperaba muchísimo menos.

davidcuencadavidcuenca blog, 02-08-2017 18:38:42

Hola, Gerard! Totalment d'acord amb el que dius sobre el so, la banda sonora i la fragmentació temporal.
Pel que fa a la qüestió del patriotisme, jo no ho tinc tan clar. Al final hi ha una sèrie de detalls que semblen voler assenyalar que des del minut 1 després de la retirada es va activar un sistema de propaganda al servei de convertir una retirada vergonyosa en quelcom mític, cosa que era necessària per poder aixecar-se i tornar-hi, Nolan no és excessivament crític amb el seu país, és cert, però tampoc és complaent. I crec que en aquest sentit és reveladora l'amplitud de la dedicatòria final del film.

davidcuencadavidcuenca blog, 02-08-2017 19:09:37

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: