Tarda plujosa, feina controlada... Poques vegades es donen tan bé les condicions per gaudir d'una pel·lícula entre setmana sense estar de vacances. Aprofitem que uns amics ens han deixat "Eduardo Manostijeras" i ens disposem a (re)descobrir-la. I no ens decep, entre altres coses perquè és una faula ideal per gaudir en un dia així.
"Eduardo Manostijeras" ha estat, és i probablement serà sempre la pel·lícula més emblemàtica de Tim Burton. Aquesta revisitació del mite de la Bella i la Bèstia conté tot allò que caracteritza la resta de la filmografia de Burton, principalment la denúncia de la dolorosa marginació que pateixen els diferents. El millor d'"Eduardo Manostijeras" (i probablement Burton no hagi aconseguit reflectir aquesta idea igual de bé mai més, si exceptuem la deliciosa "La núvia cadàver") és com s'evidencia que, en realitat, els excèntrics són tots els altres. Tota la resta, que el mira primer amb curiositat i després amb por i menyspreu, és la gent que resulta estranya: amb les seves cases idèntiques, els seus cotxes idèntics i les seves rutines idèntiques. Burton filma aquesta quotidianitat amb distanciament, com si manipulés una maqueta de joguina (cosa que es confirma veient el making of), i focalitza tot el seu amor en el personatge central. Curiosament (i com em sembla que explica molt bé l'actriu Winona Ryder en una entrevista dels extres del DVD, si el meu limitadíssim anglès no em falla), l'única persona que de veritat acabarà entenent-lo i estimant-lo és també l'única que inicialment l'havia rebutjat. I això és així perquè per a la resta no era res més que un mico de fira que els ajudava a evadir-se de les seves buides vides, fins que se'n cansen i passa a ser una nosa que no volen molestar-se a comprendre. Kim (el personatge de Winona), però, és autèntica, i dins seu l'evolució és just la contrària: és aquest ésser diferent qui li mostra sense pretendre-ho la falsedat de tot el que l'envolta.
Una faula necessària sobre la diferència rematada per un detall encisador: la gosadia de mostrar una explicació mítica per a un fenomen climatològic. Des dels clàssics que no es veia res igual. La pel·lícula és imperfecta, com ho és el seu ésser protagonista, però no importa. Al capdavall, qui no s'ha sentit com l'Eduardo Manostijeras alguna vegada?