Setmana Santa de clàssics. "Encadenados", d'Alfred Hitchcock, és una d'aquelles pel·lícules que se suposa que hauria d'haver vist però que no havia vist mai fins ara. M'agrada i em sorprèn. M'agrada perquè entra molt bé, està molt ben narrada (encara que les coses essencials, com l'enamorament, passin ràpidament), els actors són esplèndids i carismàtics, la llum és deliciosa (però... és que és possible fer que la bellíssima Ingrid Bergman no brilli?). En definitiva, que tot està molt ben posat, com a les bones pel·lícules d'abans. Però, un moment! És precisament això el que em sorprèn: no sembla de Hitchcock! En el sentit que no té la truculència habitual, que sembla posar més èmfasi en la història d'amor que en la trama d'espionatge, que no hi ha misogínia i la dona és bona... Evidentment, hi ha detalls de la marca de fàbrica: com crea tensió a partir d'un objecte (aquella clau que apareix i desapareix) i com juga amb el decalatge entre el que sap l'espectador i el que saben els personatges. Però no és tan juganer com altres vegades. Sigui com sigui, i malgrat que la química entre la parella protagonista és relativa, sobretot per un Cary Grant una mica desmenjat (si bé és cert que sembla requerir-ho el personatge), el cas és que la pel·lícula funciona, i realment passa volant.
Canviem de clàssic. Perquè molt més recent, però "Bird" és un clàssic. Clint Eastwood es va atrevir amb la biografia de qui possiblement és considerat el millor músic del segle XX: ni més ni menys que el gran saxofonista Charlie Parker. El guionista opta per una estructura intel·ligent, començant en ple declivi (després d'una brevíssima escena d'infantesa), amb un intent de suïcidi després de la mort de la filla. A partir d'aqui, la pel·lícula anirà enrere, però no de manera totalment ordenada, sinó fragmentada. Més o menys lineal, però com un trencaclosques que cal acabar de reconstruir. Amb una línia definida, però amb variacions. És a dir: jazz. Per mi, és el gran encert de la pel·lícula: una estructura de jazz per parlar de la figura més gran del món del jazz. Però potser Eastwood posa massa l'accent en les addiccions de Parker i no tant en la seva genialitat. La sensació que et queda és que la figura de Parker és tan immensa que és inabastable (i no ho dic pel gran actor, Forest Whitaker, que l'interpreta). Com diria Julio Cortázar, Parker és un perseguidor. El problema és que ni ell mateix sap de què. Aquesta novel·la curta de Cortázar, "El perseguidor", fa pensar que Eastwood s'ha deixat moltes coses pel camí. El sentit peculiar del temps en la vivència de Parker (magistral el que descriu l'escriptor argentí en boca seva sobre com passa el temps al metro), sobretot. De la situació que "Whiplash" explica que va convertir Parker en un geni, ni rastre. La pel·lícula es fa un pèl monòtona en el descens a l'infern del protagonista. I, malgrat que sigui d'agrair que Eastwood no vulgui convertir el biopic en la típica hagiografia, s'acaba trobant a faltar (hi insisteixo, comparat amb Cortázar) una mica més de captació del mite.