Aquest cap de setmana decidim no anar al cinema, perquè la cartellera gironina no ho posa gens fàcil per anar a veure les estrenes que valen la pena. Així doncs, diumenge a la tarda, mentre esperem amb ganes el partit contra l'Athletic, ens posem "L'enginyós senyor Ripley". La pel·lícula té tots els ingredients per passar una bona tarda: una història de Patricia Highsmith, un repartiment de luxe i la signatura d'un director solvent: Anthony Minghella. I no ens decep. Ho tenia tot per tenir aroma de clàssic, i així és, ajudat també per una fotografia impecable. Amb un sentit del ritme narratiu deliciós, "L'enginyós senyor Ripley" ens explica la història d'un home camaleònic, capaç d'adaptar-se a qualsevol identitat. La trama porta amb coherència cap a un desenllaç embolicat, tan enginyós com el protagonista, i ofereix una reflexió fascinant sobre la identitat i la incapacitat de fugir dels fantasmes propis. Això, sense oblidar que per damunt de tot ha d'entrenir. Notable pel·lícula, d'aquelles que fa goig esborrar de la llista de pendents. Per al record, un final commovedor i amb un sentit elegantíssim del fora de camp. Cinema d'artesania fina en estat pur.
També el Barça sembla haver agafat aquesta personalitat camaleònica, capaç d'adaptar-se a qualsevol circumstància o partit. Però d'aquesta manera, lluny d'acumular fantasmes, el que fa és anar esvaint-los un per un. L'equip ja feia setmanes que mostrava solvència i eficàcia, però ens deixava dubtes. Podrà viure sempre del contraatac? Aguantarà físicament? Només hi ha onze jugadors vàlids? Se'ls ha oblidat jugar al toc? Tot, absolutament tot, va quedar definitivament esvaït ahir, principalment en una primera part excelsa, memorable, de pitet. Feia molt de temps que no gaudia així veient el meu equip. Quin espectacle! Ajudat per la fortuna en el primer gol de Messi, el Barça va prendre totalment el comandament i va fer una exhibició de recursos. De verticalitat quan va caldre, sí; de contundència en la rematada, també; però també de tornada al rondo gegant, a la capacitat d'adormir el contrari per accelerar en els metres finals. Una barreja de talent i potència deliciosa, inaudita. I, sisplau, matisem les coses: aquest Barça corre molt, sí (i, per cert, físicament està com un tro), però no s'ha oblidat de fer córrer la pilota. És el toc a l'estil vertical que tant reivindico. La majoria de les vegades que el Barça contraataca no ho fa aprofitant-se d'una errada del rival, sinó superant amb talent i sang freda pressions avançades. Es guanya els gols a pols. No contraataca, en realitat; simplement ataca com una locomotora. La d'ahir va ser la victòria d'un equip fet, treballat, consolidat. Només una segona part més esbojarrada del compte, tot i que no menys espectacular, va entelar una miqueta una actuació coral superba. Queda clar que ens hem d'oblidar de la pausa, perquè l'ambició de Luis Enrique el porta a no voler especular mai amb la pilota i aprofitar al límit els espais que deixa qui va perdent. Això repercuteix negativament en la solidesa defensiva però... que no passaven aquestes coses en el Barça de Cruyff? Sigui com sigui, això és molt entretingut. Quin cap de setmana més divertit que hem passat els culers!