login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Equilibrium", "La mujer de negro 2" i "10.000 km"; i futbol: Granada 1 - Barça 3

Sense proposar-m'ho, en pocs dies he vist una eclèctica trilogia sobre la insensibilitat. Primer la magistral "Nightcrawler" m'advertia de la nostra falta d'empatia en el consum d'imatges violentes. Després, una de les poques coses bones d'"El francotirador" era el seu plantejament sobre la insensibilització d'uns soldats aixafats per la rutina demencial de la guerra. I, finalment, em miro aquesta "Equilibrium", descoberta pràcticament per casualitat, sobre una societat distòpica en què les emocions han estat suprimides en considerar-se l'origen de tots els mals de la humanitat. La tesi de la pel·lícula és curiosa i qüestionable: l'art i la literatura són nocius perquè apel·len a les emocions, i la capacitat de sentir és la que genera la ira que provoca les guerres. És curiosa perquè precisament molta gent defensa (i jo m'hi incloc) que la cultura és justament una arma contra allò que de veritat genera les guerres, que és el fanatisme i la ignorància. Però vaja, aquest judici negatiu de les emocions que proporciona l'art ja el va haver de combatre en el seu moment Aristòtil, i la pel·lícula de fet pren clarament partit a favor de la cultura. El que ja és més discutible és aquesta visió que l'art és quelcom estrictament emocional: jo estic d'acord que cal que un bon llibre o un bon quadre et facin sentir, però no és menys cert que també et conviden a pensar. En aquest sentit, em temo que la visió que té el guió d'allò que ens fa sentir humans és excessivament carrinclona (una cinta per al cabell per sentir l'olor d'una dona, un cadellet de gos desemparat... una bola d'aquelles de la Torre Eiffel amb neu!). I, d'altra banda, hi ha certa incoherència, ja que els vigilants de les emocions es deixen portar sovint per la ira, que representa que és allò que principalment volen combatre. Una altra cosa és, és clar, que en realitat la pel·lícula és un pretext per denunciar les societats autoritàries, amb un final d'aquells que gairebé semblen apologia del terrorisme al més pur estil "V de Vendetta". Sigui com sigui, vaig veure la pel·lícula divendres a la nit, amb la feina raonablement controlada i un combinat refrescant a la mà, de manera que només volia que m'entretingués, i ho va aconseguir.

I el cas és que, com que l'endemà no vaig sentir res amb la victòria del Barça de tan grisa com va ser (després en parlaré), vaig començar a témer (pensant també en l'avorriment del dia d'"El francotirador") que potser aquest mal de la insensibilitat m'estava començant a afectar a mi. Però llavors va passar una cosa que feia temps que no passava: vam anar a veure "La mujer de negro 2" i vaig passar por. Feia força que una pel·lícula de terror no ens espantava tant. "La mujer de negro 2" està plena de tòpics, i demostra que si el cinema de terror no es reinventa com en el seu moment ho va fer per mitjà de les pel·lícules de M. Night Shyamalan, aviat no tindrà cap interès. Però és una pel·lícula honesta, que fa un bon esforç d'ambientació i que, sobretot, fa una cosa molt intel·ligent: dosifica al màxim l'aparició del monstre, de manera que et fa més por el que no veus que no pas el que veus, com ha de ser. La trama, que tanca raonablement el cercle dels traumes dels personatges, juga la carta de les pors interiors com a principal enemic que cal vèncer, tot i que sense la força metafòrica d'un "Babadook". Segon entreteniment digne i sense pretensions del cap de setmana, i gràcies.

Així, va ser diumenge quan finalment vam fer la descoberta important: aquesta petita joia anomenada "10.000 km". Potser una mica espessa per a un diumenge a la tarda, el cas és que es tracta d'una cinta molt intel·ligent i que m'agrada més com més hi penso. El millor que té és que vol ser una reflexió sobre l'amor en l'era digital i no només ho aconsegueix a la perfecció, sinó que també funciona com a reflexió sobre l'amor en si i sobre l'era digital en si. La mirada sobre una relació amorosa que, com totes, no deixa de ser la recerca d'un projecte comú que equilibri la suma dels egos que la formen, és intel·ligentíssima. I la reflexió sobre com el contacte digital no pot suplir el contacte real ens hauria de servir d'advertència per a totes les relacions personals. Però la gran carta d'aquesta pel·lícula és la manera magnífica com posa la forma al servei del contingut. Així, i essent molt remarcable la utilització de les el·lipisis i dels fora de camp (la dutxa que se sent mentre el protagonista és al llit) per mostrar la progressiva degradació de la relació, el que és impagable és l'aposta que el director fa a nivell tècnic per contrastar-ne l'inici i el final. (AVÍS: SPOILER) La pel·lícula té una estructura marcada per tres coits. El primer obre la pel·lícula, i és un acte sexual intens i alhora relaxat. Tot el que ve després està filmat en un únic pla seqüència, i reflecteix la quotidianitat de la parella. El pla seqüència, combinat amb un ús molt eficaç i elegant del pla general, mostra com la parella forma una unitat en suggerir el pis on es troben com un únic espai compartit. El segon coit és a distància, via webcam, i està marcat per la frustració i la falta de coordinació. El tercer és un dels actes sexuals més tristos que he vist en una pantalla, i deixa un final de desolació després d'un retrobament que el director ha filmat renunciant al pla seqüència i apostant per plans curts dels actors per separat, per demostrar-nos que els personatges ja no formen una unitat sinó que són dues individualitats, i que mentalment continuen a 10.000 km de distància. Una lliçó de cinema en tota regla.

I he deixat per al final la victòria del Barça, revaloritzada per l'ensopegada del líder ahir. El partit va ser molt avorrit, un d'aquells dies a l'oficina que s'han de saber gestionar (no com la setmana passada). I és que, amb tots els respectes per al Granada, va fer la sensació que el Barça més que contra un equip de futbol lluitava contra l'horari, contra la ressaca de Manchester, contra la perspectiva de Vila-real, contra els fantasmes del Màlaga i sobretot contra una gespa lamentable i impròpia d'un camp de primera divisió. El Barça no va jugar a res, però és que no es podia en aquestes condicions. Tot i així, va guanyar perquè disposa de dos jugadors que (a banda de Messi, que no va tenir la tarda) ara mateix no necessiten que l'equip jugui bé per resoldre partits: Rakitic i Suárez. Queda la incògnita de saber fins quan s'allargarà el baix estat de forma de Neymar, però victòries com aquesta en partits que fan tanta mandra són les que en realitat donen confiança... i qui sap si també la lliga.

Comentaris (3)02-03-2015 23:51:35

Neus, 03-03-2015 15:21:05

El cap de setmana ha estat satisfactori pel que fa a les pel·lícules. És d'agraïr haver tornat a passar por després de tant de temps.

davidcuencadavidcuenca blog, 03-03-2015 23:04:55

Jo em quedo amb "10.000 km", de totes totes.

davidcuencadavidcuenca blog, 04-03-2015 22:35:25

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: