David Cuenca Ros
per en 3 Gener 2019
581 Vistes

Comencem l'any al cinema amb una petita decepció. Esperava amb candeletes l'arribada de “Lo que esconde Silver Lake”, la nova proposta de David Robert Mitchell, creador de la gran “It follows”, que va marcar un abans i un després en el cinema de terror. I no és que aquesta sigui una mala pel·lícula, però pel meu gust no està a l'alçada de les expectatives per caòtica, per dispersa i per la incapacitat de sentir empatia pel protagonista.

Anem a pams. D'entrada el més sorprenent (tot i que alhora coherent) del film és la seva lògica d'escape-room, de desxifrador de codis per descobrir enigmes. I és coherent perquè Mitchell planteja la nàusea existencial actual com una conseqüència de l'absència de misteri que provoca el fet de tenir tota la informació (que no pas coneixement) a un clic. I, en aquest sentit, és especialment reveladora la inutilitat de la cerca al google en les pistes que segueix el protagonista. És en la cultura pop on cal trobar les respostes. I, així, el film esdevé alhora homenatge i condemna de la cultura pop, com a llac on tots ens banyem però també com a generadora de desitjos, anhels i revoltes que ens sentim nostres però que en realitat estan dissenyats pel sistema per adormir-nos i donar-nos la falsa sensació que tot evoluciona quan en realitat tot continua com sempre. L'escena de la guitarra i el compositor, que convé no revelar, és memorable i el millor de la pel·lícula, però si es tractava d'explicar-nos això no calia marejar-nos durant dues hores i mitja. És clar que en els escape-rooms això ja passa: un cop resolt l'enigma, et queda l'estranya sensació que potser algunes pistes t'han despistat més que una altra cosa.

En definitiva, Mitchell planteja una recerca obsessiva per part d'un personatge, com si capgirés el sentit del seu film anterior, malgrat que alhora molts personatges asseguren sentir-se perseguits. I ho fa prenent referents estètics com “Collateral” i “Mulholland Drive” (l'escena del coiot), però encara ha de menjar moltes sopes per acostar-se al geni de David Lynch, que és a qui sembla que es vol apropar. En tot cas, el film ha aconseguit incomodar-me una mica, perquè la major part de la meva cultura és pop. I el simple concepte indústria de l'entreteniment ja fa venir esgarrifances. Però suposo que es pot destriar una mica el gra de la palla, i les meves sèries i pel·lícules preferides sempre deuran ser una mica millor que el “Sálvame”. 

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Hola, Gerard! Apunta't sens falta "It follows" a la llista de pendents! És brutal! A mi em passa el mateix que a tu amb aquesta mena de pelis: sembla que o les has d'adorar o les has de detestar. Doncs pot passar que te n'agradin algunes coses i d'altres no. Amb això del llac confesso avergonyit que... Veure més
7 Gener 2019
David Cuenca Ros
Nou article
8 Gener 2019
David Cuenca Ros
No ens podem queixar dels Reis (d'aquests), no... Bé, ja és això: quan vaig llegir l'entrevista, abans de veure la pel·lícula, vaig suposar que amb aquesta expressió feia un joc de paraules amb el títol. Així que l'expressió no és genuïna per part meva. La reflexió al voltant del que em sembla que v... Veure més
9 Gener 2019