login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Espías desde el cielo"

Cal començar dient que m'encanten les històries que plantegen dilemes morals. I cal començar dient també que aquesta és una pel·lícula d'aquelles que es poden qualificar com a necessàries. Finalment, també cal començar dient que, malgrat ser una pel·lícula necessària, justament en plantejar dilemes morals no resulta gens pamfletària. I, a més, conté diverses qualitats artístiques. O, si més no, narratives.

Les cartes es posen damunt la taula des del primer moment. La primera imatge de la pel·lícula està filmada des del forn de pa de la família de la nena que centrarà tota la controvèrsia. Tenim aquí la primera mostra d'habilitat narrativa: el film ens obliga a conèixer la nena, a posar-li nom i cara, a proporcionar-li una història. Tot seguit, aquesta primera seqüència es tanca amb un pla general cada cop més allunyat, fins a convertir-se en un pla zenital. Entrem així en la perspectiva dels drons. El conflicte ètic està servit: la nena passa d'ésser humà individual a dany col·lateral. Però hi ha més mostres d'habilitat narrativa, ja sigui conscient o inconscient. I, a partir d'aquí, atenció spoilers. El somriure, fins i tot la riallada, que ens provoca la maquinària burocràtica que envolta la guerra moderna ens queden glaçats quan ens adonem que ha servit per donar temps per provocar que una nena quedi en la zona d'influència de l'explosió que resultarà d'atacar amb el dron la casa d'uns fanàtics que estan a punt de provocar una carnisseria en un atemptat terrorista suïcida imminent. I aquí, és clar, s'origina el gran dilema de la pel·lícula: és lícit sacrificar la vida d'una nena innocent per salvar-ne desenes més? Naturalment, s'engega una segona maquinària burocràtica que, aquesta vegada, ja no ens fa gens de gràcia. Sobretot perquè al final semblen imposar-se criteris més polítics que humanitaris, els quals paradoxalment semblen importar més d'alguna manera als militars.

Altres detalls s'han anat introduint fins arribar aquí com qui no vol la cosa. El pare que educa la filla lluny del fanatisme religiós que es veu obligat a aparentar. La conversa intranscendent que mantenen els dos pilots (altre cop Aaron Paul i els seus personatges plens de remordiments) abans d'entrar a la cabina de comandament del dron, que subratlla la nova manera de fer la guerra a distància. La joguina que el militar compra per a la seva filla... Tot això ens manipula (en el bon sentit, gairebé hitchcockià, de la paraula) per crear-nos un estat d'ànim cap a allò que estem veient. Ens impedeix inhibir-nos-en com a espectadors.

I, és clar (i ara sí que molta atenció als spoilers), hauria estat molt més còmode per a nosaltres que la nena no morís al final. Però cal que ens sentim com Helen Mirren i com Aaron Paul. Cal que haguem vist volar pels aires la seva vida (sense so!) i que ens preguntem si aquella era l'opció més correcta. Però, sobretot, cal que la vida d'un personatge de ficció sigui sacrificada perquè prenguem consciència de les vides reals que entren en joc diàriament en aquesta dinàmica perversa. És impressionant el poder del cinema: patim i ens emocionem pel destí d'una vida irreal quan estem acostumats a ignorar les autèntiques tragèdies que cada dia ens ofereixen (i també ens amaguen) els telenotícies.

Comentaris (1)17-05-2016 23:41:22

davidcuencadavidcuenca blog, 18-05-2016 21:40:43

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: