Redescobrint "En el estanque dorado" (em pensava que no, però em vaig anar adonant que ja l'havia vista) m'adono que això del conflicte generacional és atemporal, però que potser a la societat nord-americana (capaç de fer-ne molt bones pel·lícules enraonades: com oblidar "Endevina qui ve a sopar"?) això està especialment marcat (no en va, per construir-se com a nació van haver de matar el pare, literalment). Sigui com sigui, la pel·lícula és més que això, i és sobretot una reflexió sobre la vellesa, sobre la mala manera que tenim d'encaixar el pas del temps i sobre el sarcasme autoinfligit com a manera de sobreviure. Una història d'amor sensible però no ensucrada, en què cada personatge busca encaixar, a la recerca del seu lloc.
Tots ho fem, això. Guardiola explicava molt bé que quan has fet molt bé les coses, el premi dura poc; i cal tornar a fer allò que t'ha anat bé una vegada i una altra, i una altra... El Barça va tastar ahir a Bilbao el que significa haver de tornar a posar el comptador a zero i picar pedra. El comú dels mortals, que aquests dies haurem d'anar afrontant de mica en mica la tornada a la rutina, sabem de què va: l'ànsia principal és saber que, amb les piles suposadament recarregades, tot el que s'ha fet ja no serveix i cal començar de cap i de nou. Que la força ens acompanyi. I, pel que fa al Barça, del triplet passat em queda sobretot el bon record de les exhibicions de Manchester i París, però la consciència que es va construir sobretot suant molt. Per això m'agrada veure, i és el que n'espero, que quan la cosa es posa lletja de veritat, encara s'hi arromangui.
