No he vist “Gru 2”, però sí l'anterior primera entrega de “Gru” i l'spin-off “Els minions”, i a partir d'aquí m'adono d'una cosa (tampoc cal ser cap llumenera per fer-ho): les bestioletes grogues han guanyat clarament la partida al seu amo. Probablement a l'original els minions van ser ideats com a contrapunt còmic a la trama d'acció principal però, com se sol dir en aquests casos, es van convertir en autèntics robaescenes. D'aquí, a reis del màrqueting (cada vegada que s'estrena alguna pel·lícula d'aquesta saga d'Illumination, sóc l'únic que té l'agradable sensació de viure en un món envaït per aquestes adorables criatures?) i a protagonistes per mèrits propis de la seva pròpia pel·lícula. Segurament per això, els responsables de “Gru 3” decideixen donar-los força protagonisme i, el més important, fer-ho com a tribu separada en la major part del metratge de les peripècies de Gru, a la recerca (força reeixida) de repetir la fórmula triomfant. Malauradament, però, les trames continuen sent fluixes (el leitmotiv i els girs de guió són gairebé idèntics en totes tres pel·lícules), i la falta d'originalitat fa que no hi hagi gaire res per endur-se a la boca més enllà dels gags (excepció feta de la música dels 80, un regal per als acompanyants adults). Una cosa és clara: si hi han de tornar, m'estimo més un “Minions 2” que no pas un “Gru 4”.
I és que els minions deuen ocupar en la vida dels nens d'ara un lloc similar a aquell que en nosaltres ocupava, posem per cas, en D'Artacán. La directora debutant Carla Simón ens transporta a l'”Estiu 1993” (jo als mosqueperros els feia més dels 80), un estiu que de manera molt valenta és el seu particular. En una pel·lícula marcadament autobiogràfica, la història narra l'adaptació d'una nena a la seva nova família d'acollida (els seus tiets) després de la tràgica (i poc plaent d'explicar per part dels adults) mort de la seva mare. La pel·lícula opta per la renúncia a la trama, una mica a la manera del cinema de Marc Recha, i l'espectador es limita a contemplar el fluir d'aquest estiu decisiu i ha d'estar atent, amb intel·ligència i sensibilitat, als canvis que es produeixen en l'interior de la nena i també del seu entorn, que sempre sembla fora de pla però al qual també toca viure-ho tot plegat: des de la nena que de cop ha d'acostumar-se a l'arribada d'una mena de germana més gran, fins a uns David Verdaguer i Bruna Cusí que broden (amb la consigna del “menys és més”) les seves caracteritzacions de pare bonàs i mare abnegada. Potser involuntàriament (però no ho sembla, a jutjar per la cura en els detalls), el film té el valor afegit de recuperar per als nostres ulls un món de llums de gas com a màxima tecnologia, en què una nena petita podia enfilar-se a un arbre sense que cap adult es posés histèric. Un món que hem perdut perquè, és clar, ens hem fet grans; però també perquè la societat s'ha tornat definitivament imbècil. En definitiva, una pel·lícula valenta en fons i en forma, rodada en català en els temps que corren; una petita peça d'orfebreria delicada que creix en el seu epíleg, en què l'arribada de la tardor ens ofereix dos moments impagables: una conversa entre la nena i la seva tia que s'hauria d'estudiar en els absurds cursos per relacionar-se amb els fills (se'n diu sentit comú) i, sobretot, una escena final extraordinària, corprenedora, esperançadorament trista.