David Cuenca Ros
per en 24 Juliol 2017
389 Vistes

 Ahir, tarda de platja frustrada pel mal temps. Canvi de plans i ens posem “Evita”, una d'aquelles pel·lícules emblemàtiques que gairebé tothom ha vist i que nosaltres teníem pendent malgrat que té una vintena d'anys. Des del punt de vista formal, res a dir. “Evita” és una opera-rock impecable i que funciona com un rellotge. Entreté, commou i emociona.

És des del punt de vista argumental que la cosa és més qüestionable. Ja resulta d'agrair que el que no deixa de ser un biopic, sobre la vida de la carismàtica primera dama argentina Eva Perón, s'allunyi de la voluntat de ser la típica hagiografia. Però d'aquí a gairebé destrossar la figura d'Evita hi ha un bon tros. Més que res perquè de llums i ombres segur que en va tenir, com tothom, però narrativament la pel·lícula (i suposo que el llibret teatral en què es basa) es permet algunes llicències qüestionables. Per exemple, sembla suggerir que l'única manera que té una dona de prosperar és fer servir el que té entre les cames. I, per exemple també, no sembla que la seva visita a Espanya anés tan bé ni hagués tingut precisament el feeling amb el franquisme que se suggereix.

Sobre el personatge d'Antonio Banderas, representant del poble argentí, més o menys el mateix. Resulta saludable el seu escepticisme per denunciar que el populisme de l'autoproclamada esquerra pot ser tan nociu com el de dretes i deixar igualment el poble a la intempèrie, així com l'apunt sobre la frivolització de la caritat com a utilització sense escrúpols de la pobresa aliena, però el seu posat arrogant i cínic al voltant de tots els fets protagonitzats per Evita acaba carregant. I, a més, resulta sorprenent (o no) que el director Alan Parker i Oliver Stone, com a responsables del guió, gaudeixin tant posant l'accent en el caràcter manipulador del peronisme quan ells són precisament uns mestres de la manipulació ideològica de l'espectador, com han demostrat diverses vegades en la seva filmografia de posat d'esquerres. Això malgrat que al final el poble indulta Evita i en besa el fèretre, com si els responsables del musical l'amnistiessin justament per haver tingut el bon gust de morir-se jove just després de renunciar al càrrec de vicepresidenta.

En fi, que el millor és gaudir de l'esplèndida banda sonora de la cinta, més enllà de qualsevol recerca inútil de rigor històric. Com a bon espectacle que és, “Evita” ens va salvar perfectament aquesta plujosa tarda de diumenge.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
27 Juliol 2017