login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "It follows"; i futbol: Athletic 1 - Barça 3. Campions de copa!

Vet aquí una pel·lícula a reivindicar des de ja: "It follows". Imprescindible per a tots aquells que començàvem a pensar que el gènere de terror era incapaç de reformular-se i oferir res de nou, però imprescindible també per als amants del cinema en general. I això és així perquè aquesta magistral pel·lícula combina una idea brillant amb una extraordinària concepció de la posada en escena. Contingut i forma, doncs, s'alineen màgicament per oferir una pel·lícula captivadora i sorprenent, originalíssima malgrat partir aparentment de tots els clixés imaginables. Una pel·lícula que aconsegueix el miracle de ser absolutament terrorífica i alhora refotudament preciosa. La idea? Imagineu-vos que us trobeu en una situació en la qual qualsevol persona que us vingui de cara pot ser una amenaça mortal, i que l'única manera que teniu de saber-ho és que els altres us diguin si també la veuen o no. Imagineu-vos que us persegueix constantment una cosa indefinida (l'it del títol), que heu d'estar constantment alerta, que sempre heu de procurar trobar-vos en un lloc amb més d'una sortida per poder fugir-ne. I com s'aconsegueix reforçar el terror que això genera? Doncs amb un domini dels plans senzillament espectacular. Amb memorables plans seqüència que combinen de manera inquietant interiors i exteriors, amb les finestres com a perill constant, transmetent una sensació d'inseguretat i de vulnerabilitat perpètua, sense cap possibilitat de sentir-se segur enlloc. Amb un sentit de la profunditat de camp absolutament pervers, en què qualsevol figura borrosa que l'espectador distingeixi des de la llunyania pot ser o no una amenaça. Amb un ús de la música insistent, inquietant, angoixant. Amb un domini de les el·lipsis com a recurs narratiu absolutament pertorbador, perquè obliga l'espectador a imaginar-se coses poc agradables. Amb un paper desconcertant de figures que no arriben ni a secundàries i que veuen i viuen d'esquitllentes la realitat delirant dels protagonistes. Amb uns primers plans d'aspecte banal que desconcerten (els jocs constants de la noia amb fulles i herbetes). Amb una mestria en l'ús de la càmera, en definitiva, gairebé insultant; que t'atrapa, t'hipnotitza, t'inquieta i t'arrossega fins que dius prou de terror i de plaer.

Fins aquí em sembla que ja he donat prou motius per córrer a veure-la. Però aquesta pel·lícula és tan deliberadament abstracta i acrònica que demana a crits l'esforç d'interpretar-la, tot i que en realitat no calgui per gaudir-la. De manera que, atenció spoilers: no llegiu el que ve ara fins que l'hàgiu vist, em llançaré a la piscina mirant de no electrocutar-me. Per mi, la trama és una metàfora de l'angoixa que provoca l'entrada en la vida adulta. Ens trobem uns adolescents aparentment despreocupats que de sobte es veuen atacats per una misteriosa maledicció que els persegueix i que els provoca una intranquil·litat constant. El fet que aquesta maledicció es transmeti per via sexual no ha de ser vist com un judici moral, sinó com un símbol del pas definitiu que implica l'abandonament de la innocència. Aquesta interpretació grinyola des del moment que no queda gens clar que els protagonistes l'enxampin en la seva primera experiència sexual, però es veu reforçada pel que a mi em semblen petites pistes que el guió va deixant a qui les vulgui recollir: una conversa sobre la felicitat pura i despreocupada dels nens, una altra sobre el neguit de creuar el límit d'una ciutat, les lectures d'una de les amigues i, sobretot, la inquietant absència gairebé absoluta dels adults. Els adolescents han creuat la línia que trenca la bombolla de la sobreprotecció paterna, i queden sols i desprotegits, a la intempèrie i sense brúixola, havent-se de buscar ells sols la vida davant un munt de coses que els inquieten i no entenen. La curiositat infantil cap a tot descobriment ha deixat pas a l'angoixa tan adulta que produeix tot allò que és desconegut i que no se sap com afrontar. La protagonista intentarà contagiar la por als altres, i es llançarà primer als braços més atractius que trobarà; però quan finalment entengui que no hi ha res a fer, que és impossible deslliurar-se dels fantasmes, escollirà per a una lluita en comú qui realment la farà sentir més segura, simplement perquè sap que sempre se'n preocuparà. La seqüència final, extraordinària: pla frontal amb els personatges d'esquena, vulnerables a una amenaça que intueixes haver vist en el pla anterior. Persones exposades al neguit constant de l'existència. I, en fi, sobre l'aspecte més controvertit (el mètode de contagi de la maledicció), només una cosa a afegir, i que se'm perdoni la frase lapidària: la vida, amb les seves angoixes i incerteses, és la principal malaltia que s'origina per transmissió sexual.

I, com més avança, més feixuga es torna. Hi ha una cançó d'Els Amics de les Arts que en parla, i hi ha un diàleg memorable a la pel·lícula "Her" que també. És aquella sensació que tot allò excitant, d'alguna manera, ja ho has viscut. Torno a veure com l'alegria se'm queda a dins, com no esclata, després del segon títol del Barça en quinze dies. Potser perquè per coses que no vénen al cas darrerament estic més neguitós que el perruquer de Dani Alves quan el veu entrar per la porta. La sensació és estranya, gairebé ni recordo el partit llevat d'uns flaixos, sóc incapaç de dir si vam jugar bé o no (tot i que em sembla que l'únic dubte és si vam jugar bé o molt bé). A vegades les emocions són tan fortes que entelen la realitat. Però sí que hi ha coses a comentar, sobretot perquè les comenta tothom, o sigui que som-hi:

1) La xiulada a l'himne. A nosaltres ens acusen de preocupar-nos estúpidament per qüestions identitàries, però no conec cap altre país tan absurdament gelós dels seus símbols, que a diferència dels nostres no corren cap mena de perill. El paper de les autoritats en la matèria ha estat absolutament ridícul. Igual com amb el 9-N, s'han sentit molts lladrucs però al final no hi ha hagut ni una sola queixalada. Fa temps que no controlen una part del seu territori, ho saben i la impotència se'ls menja. A veure, en primer lloc vull aclarir que això de xiular himnes no m'agrada. Del llatí prové la paraula offendere, que originàriament caldria traduir com atacar. Per això parlem, per exemple, d'una ofensiva militar o diem que un equip (com el Barça) es caracteritza pel seu joc ofensiu. Però crec que actualment hi ha una diferència clara entre el sentit que donem al verb ofendre i el que donem al verb atacar. I fa temps que en aquesta història de la recuperació de les nostres llibertats sóc més partidari d'atacar que d'ofendre. Atacar vol dir portar la iniciativa, i deixar el paper d'ofendre per a ells, que ho fan molt bé. Dit això, però, són tants els insults i les vexacions rebudes que gairebé no es podria entendre cap altra reacció (malgrat que jo prefereixo, simplement, l'acció). Això és el que es xiulava ahir. Em sap greu pensar que persones properes a mi que viuen a llocs com ara Múrcia o Andalusia s'hagin pogut sentir ofeses. Però més humiliant és que això es passi pel sedàs de la comissió antiviolència, quan el comportament de les dues aficions abans i després de la final va ser exemplar i de total convivència. I és inacceptable que ens donin lliçons aquells que han fet de l'ofensa al nostre poble la seva bandera electoral, o que tenen uns seguidors de la seva selecció que xiulen per sistema l'himne dels rivals. Xiular un himne és lleig, però quan és el d'un estat que et sotmet és comprensible i gairebé higiènic pel que té de catàrtic. Però quan tu tens un estat propi, xiular el d'un altre país que no t'ha fet res és lamentable. De la mateixa manera que dic que quan siguem independents trauré les banderes dels balcons, tinc clar que deixarà de tenir sentit que xiulem cap himne. A banda d'això, el més grotesc i el que ha fet que totes les amenaces viscerals quedessin en foc d'encenalls és que les seves acusacions no tenen cap lògica. Qui té la responsabilitat dels xiulets? Un cop assumit que no es pot sancionar de manera individual el que han fet desenes de milers de persones, la responsabilitat del que pugui passar en una final fora de l'estadi pot recaure en els clubs als quals pertanyen els aficionats. Però entenc que, un cop a dins, la responsabilitat és del titular de l'estadi. I dissabte el titular del Camp Nou no era el Barça. No tan sols perquè actuava de visitant, sinó perquè el va cedir a la Real Federación Española de Fútbol, que el va sotmetre a un rentat de cara que es va poder percebre per exemple als túnels de vestidors, d'on havien desaparegut totes les iconografies blaugrana. Per tant, és ben còmic, perquè si han de sancionar algú s'haurien d'haver sancionat a ells mateixos, per haver permès que aital ofensa passés en territori pretesament controlat per ells.

2) També s'ha parlat del malabarisme de Neymar cap al final del partit. És discutible si va ser una provocació o no, si és legítim fer-ho o no. Segons a qui m'escolto, sóc capaç de deixar-me convèncer pels uns o pels altres. A mi em sembla que la clau per entendre-ho és pensar que per Neymar això és un recurs, i que probablement ho provaria independentment del resultat, però és evident que els jugadors de l'Athletic no ho van entendre així. També seria hora que algú expliqués per què rebre un driblatge espectacular és una provocació i rebre vuit entrades al turmell no ho ha de ser. Potser sí que Neymar va voler provocar, però potser va ser la seva manera menys violenta de dir prou a les puntades de peu. Segur que s'ho podria haver estalviat, i segur que amb el temps es tornarà un jugador molt més intel·ligent i més respectat pels rivals. Però aquest cop em sap greu haver de dir que no estic d'acord amb les paraules de Luis Enrique al respecte en la roda de premsa. És cert que una vegada, a Vallecas, Guardiola va recriminar públicament un ball d'Alves i Thiago en la celebració d'una golejada. Però això és diferent: és una acció del joc producte del talent individual, i com he dit és molt interpretable (ho dic també pels oportunistes que ara diuen que si ho fes determinat madridista que juga amb el 7, probablement perquè és la nota que li correspon en comparació a la que Messi porta brodada a l'esquena, tots diríem que era una provocació: que jo sàpiga, Neymar no va fer cap gest despectiu cap a l'afició de l'Athletic). El cas és que Luis Enrique té dret a concebre el futbol com els jugadors de l'Athletic i no com Neymar, però un entrenador ha de mirar de tancar files amb els seus jugadors de portes enfora, i dir-los el que calgui de portes endins.

3) Però tot això és entretenir-se amb els arbres més lletjos per no veure un bosc esplendorós. El Barça està llançat, i sens dubte hi ha una jugada inoblidable, màgica, aquesta sí que gens vaporosa: el primer gol de Messi. Ja té nassos que no puguis cantar el primer gol d'una final simplement perquè t'has quedat amb la boca oberta, incapaç de creure el que acaben de contemplar els teus ulls. Però continuo resistint-me a treure mèrits a la resta: el segon gol és una obra d'art col·lectiva, i aquest és un equip molt treballat també des del cos tècnic. El gol de l'Athletic, marcat per un Williams que va ser de llarg el millor del seu equip al marge del porter, paradoxalment ho exemplifica, ja que va ser l'única vegada que el Barça, segurament producte de la relaxació per l'amplitud del resultat, no va saber neutralitzar l'única jugada ofensiva que va saber plantejar l'Athletic en tot el partit: puntada llarga perquè la baixi Aduritz i segona jugada. Aquest joc directe abans feia un mal terrible al Barça, i ara no li fa ni pessigolles. La mà de Luis Enrique i Unzué hi és, es nota i és de justícia reconèixer-la.

En fi, que sí, que va ser una gran vetllada. Estic preparat perquè l'eufòria m'esclati definitivament aquest dissabte, i si no pot ser per intentar acceptar-ho resignadament. Mentrestant, he entès que la millor celebració és poder lluir amb orgull l'endemà els colors del teu equip. O més ben dit encara: poder compartir la teva alegria amb tot el teu entorn. Perquè, pensant-ho bé, jo el meu sentiment barcelonista l'he lluït sempre, a les verdes i a les madures. Una mica com les arrugues en aquella cançó d'Els Pets, que no s'han de dissimular, perquè expliquen els teus cops, però també els teus farts de riure.

Comentaris (7)02-06-2015 00:24:29

Neus, 02-06-2015 07:29:45

Ho has dit tot respecte la pel.lícula; és agradable passar por quan penses que tot está inventat, i que ja res et farà passar por.
Gran Barça! Dissabte el triplet. I pel que fa a Neymar, polèmica ridícula. Ell té dret a jugar com vulgui. I si és fent malabarismes, doncs millor pels que l'estiguem veient

miquelpugamiquelpuga blog, 02-06-2015 20:50:02

recordes quan a principis de temporada varem dir que calia paciència perquè això feia bona cara?

davidcuencadavidcuenca blog, 02-06-2015 22:02:51

Doncs sí, Neus. De la pel·lícula m'agrada tot, excepte la seqüència de la piscina, que té encerts però també coses discutibles.
Pel que fa a les polèmiques, comparteixo amb tu que el futbol és un espectacle, pel que fa a la qüestió de Neymar. Pel que fa a l'himne em va quedar dir una cosa: ja té nassos que ens acusin de barrejar política i esport quan són ells els que imposen un himne abans de començar un partit d'un torneig que porta absurdament l'etiqueta del cap d'estat.
Però cal quedar-se amb el futbol. Passi el que passi, aquest Barça ja ens ha fet molt feliços aquest any,

davidcuencadavidcuenca blog, 02-06-2015 22:05:25

I tant que sí, Miquel! Sempre m'han agradat els teus comentaris perquè ets un dels pocs culers optimistes que conec! (L'únic que ho és encara més que tu és el meu sogre.) La paciència ha valgut la pena perquè aquest equip triomfa i, diguin el que diguin, també ho fa des del bon joc. Ara tothom s'apunta al carro de les celebracions, però gent com tu i jo sempre hem cregut en l'equip (renyant-lo una miqueta en el meu cas, quan ha calgut) i, sobretot, no l'hem deixat de banda quan anaven mal dades.

(Anònim), 03-06-2015 05:31:51

Ostres, ostres. És el comentari més "vehement" que t'he llegit mai. Caldrå veure-la. JM.

davidcuencadavidcuenca blog, 03-06-2015 22:26:33

A veure, que segurament m'he passat i no n'hi ha per tant. Em sabria greu haver creat unes expectatvies massa altes i que ara et decebés. Però és que no em topava amb terror intel·ligent gairebé des del Shyamalan de les bones èpoques (que espero que tornin algun dia).

davidcuencadavidcuenca blog, 04-06-2015 22:34:33

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: