Continuo entossudit a millorar la meva base cinèfila europea, i aquesta vegada aposto per Bergman. Resultat més satisfactori que la setmana passada. No és "Fresas salvajes" una pel·lícula fàcil, és clar, i lògicament hi ha una voluntat d'autor i d'intel·lectualitat. És Bergman, punyeta! La veritat és que crec que del suec només n'havia vist "El setè segell", i també ha estat la meva manera d'homenatjar el meu oncle, ara que aquest mes ha fet 15 anys de la seva mort. Un accident absurd ens va impedir continuar gaudint de la intel·ligència d'un molt estimat professor de filosofia, no especialment cinèfil però que adorava Bergman i en especial "El setè segell", pel·lícula que vaig veure seguint la seva recomanació just el dia abans de la tragèdia, en una d'aquelles connexions estranyes amb què juga amb nosaltres la vida.
El cas és que recordo que "El setè segell" em va fascinar, tot i que jo diria que no vaig acabar d'entendre-la. Per això vaig dubtar amb "Fresas salvajes", ja que definitivament les vacances potser demanen alguna cosa més lleugera. Però no me'n penedeixo. Potser la nyonya d'una tarda sufocant de juliol no em va ajudar a treure-hi tot el suc, però em va transmetre coses, em va hipnotitzar en alguns moments i em va colpir. Profundament filosòfica, com no podia ser d'altra manera, "Fresas salvajes" és una fita del cinema en molts sentits.
Una de les tècniques narratives que més caracteritzen la novel·la i que més costen de traslladar al llenguatge cinematogràfic és la superposició de plans temporals. Que estiguis seguint un personatge i ell t'acompanyi a un record per després tornar al punt de partida. Hi ha el flash-back, és clar, però no és el mateix, perquè la literatura aconsegueix que hi hagi una simbiosi entre passat i present molt difícil d'assolir: reps la percepció del personatge en el present a partir de la convivència simultània amb el seu record. Aquesta simultaneïtat és la clau que el flash-back no pot assolir. Però Bergman ho soluciona brillantment en la seva posada en escena, fent que l'ancià dialogui directament amb la seva joventut, fent que el veiem enfrontar-se físicament amb el record, en una tècnica narrativa que després homenatjaria el seu admirador Woody Allen en pel·lícules com "Delictes i faltes".
Hi ha també, i la tècnica acabada d'exposar la reforça, una atmosfera onírica que envolta tot el film. Tots els directors actuals que abusen del recurs dels somnis com a trampa narrativa haurien d'envermellir davant la potència del malson amb què s'obre "Fresas salvajes", l'impacte del qual provocarà la decisió en el protagonista de fer en cotxe un viatge que tenia pensat fer en avió. És la idea homèrica del viatge com a clau molt més important que el destí final i, si es vol, l'origen de les road-movies: el desplaçament exterior com a símbol de la transformació interior. El protagonista passa comptes amb el seu passat, amb el seu present i amb el seu futur. Som el que hem viscut i també el que no hem viscut, perquè estem fets de decisions, d'omissions i de renúncies. D'un profund existencialisme, ben mirat m'equivoco quan dic que pel·lícules com "Fresas salvajes" no són del tot adequades durant les vacances. Perquè és precisament ara, lluny de la voràgine estressant del dia a dia, que hom pot interpel·lar els seus fantasmes i qüestionar-se el sentit de tot plegat quan els rellotges ja no tinguin busques.