login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Frozen"; i futbol: Llevant 1 - Barça 1

Darrerament, la qualitat de les pel·lícules de dibuixos animats fa que no necessitis coartada per anar-les a veure. No ha calgut l'excusa de portar un cosinet o un nebodet a veure "Shrek", "Ice Age" o la magistral "Up", ni fer veure que ets un màrtir i que tu bé voldries veure una cosa més adulta. Perquè, avui en dia, els guionistes d'animació se les empesquen perquè aquestes pel·lícules les puguin gaudir petits i grans, cadascú trobant-hi el que li interessa, cosa que m'imagino que resulta molt d'agrair especialment per als pares. I, en aquest prestigi de l'animació, qui més hi ha contribuït darrerament és Disney, companyia que, per mitjà de Pixar, ha aconseguit dotar les seves produccions d'una qualitat tècnica i argumental espectacular.

Però el cas és que reconec que, víctima dels meus prejudicis, no hauria anat mai de la vida a veure l'últim producte Disney, "Frozen". No hi hauria anat perquè, malgrat la garantia de qualitat del segell, no m'atreia la idea de veure una pel·lícula de princeses. La preveia estrictament infantil i (que no se m'enfadi ningú) "de nenes". Però vet aquí que apareix en escena la meva estimada nebodeta de cinc anys i em disposo a veure-la amb ella i amb la meva dona, convençuts tots dos que ho passarem bé veient com ella disfruta però que nosaltres no li trobarem cap gràcia. I vet aquí que li haig de donar les gràcies a la meva nebodeta, perquè gràcies a ella vam poder gaudir d'una pel·lícula notable, que amaga un rerefons molt més sucós que el que els nens veuen a la seva superfície.

Per començar, "Frozen" intenta imitar el sublim pròleg d'"Up", que s'hauria d'estudiar a qualsevol escola que vulgui ensenyar què vol dir narrar. No se'n surt amb la mateixa brillantor (era impossible), però sí dignament: no és senzill referir-se a la mort en una pel·lícula familiar. Però la pel·lícula comença a resultar interessant de debò quan la princesa veu que li descobreixen la seva maledicció i abandona el palau. Fins llavors, la pel·lícula resultava simpàtica, i l'aposta pel format de musical clàssic era francament agradable. Però és que el que fa a continuació és sorprenent i molt arriscat: el guió posa tota la carn a la graella, que és com dir que introdueix la millor cançó, just en el moment més trasbalsador de la història. En efecte, la cançó que tots els nens recordaran i cantaran al cotxe de tornada a casa, la que tornarà a aparèixer als títols de crèdit finals, la que guarda els crescendo més espectaculars, la que més se't queda a l'ànima, apareix en un moment delicadíssim: la construcció del palau de gel per part de la protagonista, que és tant com dir que accepta la maledicció, que se'n lliura perquè ja no se n'ha d'amagar, que accepta el seu exili. No és un moment de felicitat, per molt que vulguin disfressar-lo: és un moment de resignació. I em sembla d'una gosadia creativa admirable col·locar el millor moment musical justament aquí. Molt més subversiu, vaja, que "La núvia cadàver" sencera (que no dic que no m'agradi).

A partir d'aquí, la història es desenvolupa d'una manera que s'intueix previsible, però que no ho acaba de ser del tot, i el resultat és una metàfora (simple i complaent, però valuosíssima, perquè no oblidem que és una pel·lícula de dibuixos) en què s'assenyala que l'amor és l'únic camí per vèncer les nostres pors. Perquè d'això em sembla que va la pel·lícula en realitat: de com afrontar les nostres pors, de com acceptar-les, de com conviure-hi i, finalment, de com alliberar-se'n. Però que ningú pateixi: tothom, grans i petits, s'hi farà un bon tip de riure, perquè els diàlegs són boníssims i perquè hi ha un ninot de neu que és el personatge secundari més graciós i carismàtic que he vist en molt de temps. Només dic que, a part, si els adults volem fer-ne una lectura més profunda, ho podem fer i quedar-nos, com el títol, una mica glaçats.

I glaçats és com ens vam quedar una mica també ahir els aficionats del Barça. L'equip ho va intentar tot, però li va faltar una mica de frescor i d'idees. L'empat no ens fa perdre el lideratge, perquè l'Atlético sembla haver decidit que no el vol de cap manera, però ens deixa preocupats perquè ara sí que el Madrid, immerescudament, s'acosta perillosament. Ja no es pot fallar més. Qui vulgui analitzar de manera global els partits en què hem perdut punts a la lliga aquesta temporada, el primer que veurà és que (a banda del fet anecdòtic que en tots hem jugat amb la senyera) almenys aquesta és la primera vegada que, sense guanyar, marquem almenys un gol. Tot i així, va haver de ser de córner, curiosament un punt en què més aviat tenim un problema, com demostra sense anar més lluny el gol del Llevant. I això ens porta a un parell de reflexions: darrerament ens costa una mica marcar en segons quins partits, i precisament per això (si és que no hi ha manera de poder defensar millor els córners) hauríem d'intentar no cedir ocasions al rival perquè ens faci mal a pilota aturada, ja que si no ho recordo malament el córner en què encaixem el gol el cedeix Piqué de manera força innecessària. En tot cas, l'únic retret d'ahir me'l permeto fer-lo a Martino, que no va ser gens atrevit en els canvis, excepte en l'últim (Dongou per Xavi) quan ja era massa tard. Però l'equip continua fent bona feina, i l'entrenador també. Calma. Paciència. Ja no som l'equipàs imparable que érem, i això ho fa tot una mica més emocionant, però continuem sent un molt bon equip. Disfrutem-lo i confiem-hi.

Comentaris (3)20-01-2014 23:08:48

miquelpugamiquelpuga blog, 20-01-2014 23:11:25

np passa res...

davidcuencadavidcuenca blog, 20-01-2014 23:25:55

I tant que no! Continuem primers, i ara cal anar amunt...

davidcuencadavidcuenca blog, 23-01-2014 20:26:43

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: