login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "La gaviota" i "Les distàncies"

Cap de setmana relaxant, aquest que hem deixat enrere, i que vam culminar amb una doble sessió de bon cinema a la sala Truffaut de Girona. I ja és ben curiós com la casualitat (o potser un gran sentit de la programació, tot i que sembla més producte dels atzars de la distribució) pot possibilitar un programa doble d'allò més coherent. En efecte, tant “La gaviota” com “Les distàncies” ens parlen de coses molt semblants i deixen el mateix pòsit de malenconia i d'una agradable tristesa (si tal cosa és possible). “La gaviota” ho fa des del tron d'un clàssic rotund com Txékhov, amb decisions encertades de posada en escena i d'altres de més discutibles, però amb la seguretat que dóna partir d'un gegant com l'escriptor rus: la frustració d'estimar i no ser estimat, la frustració de les expectatives que es tenen de jove i el seu contrast amb la realitat adulta, la frustració entre allò que som i allò que hauríem volgut ser. I amb unes actrius fora de sèrie com Saoirse Ronan, Elisabeth Moss i Annette Bening.

Però, curiosament, el títol que encapçala el programa de mà del Truffaut a propòsit de “La gaviota”, “Allò que voldríem ser i no som”, seria perfectament vàlid per definir la segona pel·lícula del dia: “Les distàncies”, una nova mostra del talent d'una nova generació de directores catalanes que trepitgen fort i apunten amunt (en aquest cas, Elena Trapé). No es tracta de voler comparar el bon guió de “Les distàncies” amb un text universal com el de Txékhov, però el cert és que la seva visió contemporània del desencís s'hi complementa a la perfecció. Precisament, també significativament, a la revista “Fotogramas” la crítica Beatriz Martínez fa servir els mateixos termes (el desengany de l'edat adulta) per referir-se a ambdues pel·lícules. Suposo que la paradoxa d'una agradable tristesa es produeix, a banda de la complaença inherent a la malenconia, en comprovar que el sentiment de buidor i de manca de sentit que tot sovint t'envaeix no és exclusivitat teva. Que, en efecte, tothom s'adona que la vida era el que venia just després (que dirien Els Amics de les Arts), que al final no hi ha progrés personal sinó la simple aspiració de donar voltes sense angoixes, que potser ha arribat el moment de no passar del 10 al 0 i viceversa i d'anar tirant en el dia a dia amb un 5. Això a nivell personal. Perquè a allò que no ens és permès de renunciar a aquestes altures és a les il·lusions col·lectives. Contra el règim d'allà i, si cal, contra la política d'aquí. Perquè la resignació quotidiana és suportable, però com a país ja no és admissible per més temps el contrast entre allò que voldríem ser i el que no som.

Comentaris (3)11-09-2018 02:07:41

davidcuencadavidcuenca blog, 18-09-2018 00:09:42

Nou article

Gerard, 18-09-2018 17:50:07

Hola, David i companyia!
Sobre "Les distàncies", només comentar com la posada en escena, la fotografia, el muntatge, aconsegueix transmetre les sensacions que comentes, i com no cal explicar-ho tot perquè s'entengui tot, valgui la redundància.

davidcuencadavidcuenca blog, 20-09-2018 01:02:02

Ben expressat, Gerard. La forma al servei del fons.

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: