Punt de partida similar al de l'altre dia: sense haver llegit el manga original, i amb un record borrós de l'anime, no es pot fer res més que valorar aquesta “Ghost in the shell” com a obra en si mateixa. El resultat?: més que correcte.
Reconec que em va costar una bona estona entrar-hi. I no pas perquè la proposta estètica no fos atractiva, amb aquesta Tòquio futurista envaïda per la publicitat intrusiva. Però alguna cosa feia que perdés una mica la paciència, i crec que era un cert to a l'estil “Matrix” que grinyolava un xic en una pel·lícula que funciona millor quan recorda (salvant les distàncies) la mítica “Blade Runner”. De mica en mica, però, la trama, desenvolupada al principi un pèl a batzegades, va anar trobant el to i les peces van anar encaixant per construir una faula sobre els perills dels excessos tecnològics que, com a tota bona distopia, funciona perfectament en clau de present. En aquest sentit, una societat amb implants tecnològics que la fan vulnerable a l'acció de terroristes manipuladors de cervells resulta molt inquietant, i especialment esgarrifosa quan en una seqüència concreta el terrorista crea una realitat paral·lela a la ment del conductor d'un camió, fet que el portarà a utilitzar el vehicle per cometre un atemptat... Crec que no cal que continuï.
Aquests moments, en clau sociopolítica, són els millors d'un film que malauradament no gosa desenvolupar del tot la seva altra gran carta, la de la reflexió filosòfica sobre la identitat (amb una interessant relectura, això sí, del mite de Frankenstein), i que segurament per por de perdre el gran públic prefereix quedar-se a la superfície. Una taca menor per a un film finalment força entretingut i que té l'habilitat d'oferir un desenllaç tancat però alhora prou obert per si al final la cosa funciona a la taquilla i es pot obrir una franquícia. Valdria la pena seguir-la? Hi haurà temps per pensar-ho...
Mentrestant, això sí, et permet sortir del cinema amb una pregunta recurrent que també em va assaltar després d'”El amanecer del planeta de los simios”: el munt d'adolescents amb qui vaig compartir sala, més enllà d'entretenir-se, deuen haver donat alguna volta a l'argument? Molt em temo que abans de posar un peu al carrer ja devien tornar a estar enganxats al mòbil...