Hi ha almenys tres maneres possibles d'intentar valorar l'última pel·lícula de Baz Luhrmann, "El gran Gatsby", encara present a les cartelleres dels cinemes. La primera, naturalment, és valorar la pel·lícula en si. En aquest sentit, estaríem davant d'una pel·lícula solvent, que tindria com a punt fort el càsting (no m'imagino ningú millor per als papers de Leonardo di Caprio, Toby Maguire i Carey Mulligan) i com a punt dèbil un excés de grandiloqüència i de subratllat (especialment en l'escena de l'atropellament mortal). Però és molt més interessant acostar-s'hi des dels altres dos enfocaments possibles: o bé la comparativa respecte a la novel·la i les altres versions cinematogràfiques que se n'han fet, o bé la comparativa respecte a la resta de la filmografia de Baz Luhrmann.
Comencem, doncs, per comparar "El gran Gatsby" amb els altres "El gran Gatsby". Ja s'ha dit i s'ha escrit: cap adaptació cinematogràfica ha aconseguit estar a l'alçada de l'excel·lència de la novel·la de F. Scott Fitzgerald, i la de Luhrmann no n'és una excepció. Tot i així, tenint en compte que els dos aspectes que per mi fan d'aquesta novel·la una obra mestra són el que podríem anomenar "narrador passiu", d'una banda, i la capacitat d'expressar simbòlicament el costat fosc del somni americà, de l'altra, considero que el director australià se'n surt prou bé. És clau, com he dit abans, l'encert en el càsting: actualment, el magnetisme i alhora la vulnerabilitat que ha de transmetre Gatsby segurament només és a l'abast de Leonardo di Caprio, com en el seu moment només era a l'abast de Robert Redford, el gran encert de la versió de 1974. Carey Mulligan com a Daisy és un encert molt superior al que en aquesta mencionada versió va significar Mia Farrow. Per a gustos els colors, però com a rossa vaporosa de sensualitat discreta capaç de fer perdre el cap, el físic i la imatge que transmet Mulligan se m'esdevenen molt més adequats. Per no parlar de Tobey Maguire, el rostre perfecte per encarnar el narrador arrossegat pels esdeveniments però amb un sentit ètic infranquejable. Tot plegat fa d'aquesta versió del 2013 una pel·lícula que transmet molt millor la nostàlgia i el buit existencial dels personatges que la seva predecessora del 1974: per moltes passades de rosca i anacronismes que pugui incloure davant del que en la pel·lícula protagonitzada per Redford era academicisme, paradoxalment la versió actual és més fidel a l'essència de la novel·la. Segurament perquè Luhrmann, una vegada s'ha desfogat amb les seves habituals al·lucinacions a la primera meitat de la pel·lícula, aposta decididament per un respecte absolut (literalment) a la paraula de Fitzgerald. En resum, si després de veure la versió de 1974 em va quedar la sensació sorprenent que ja havia vist abans la pel·lícula, perquè era absolutament fidel als fets tal i com els havia imaginat llegint la novel·la, Luhrmann aconsegueix una cosa molt millor: fer-te tornar a sentir, encara que no a veure, la novel·la, perquè no li importa la superfície (la masega tant com pot), però té una devoció absoluta per l'esperit del que Fitzgerald ens hi transmetia.
Comparem ara "El gran Gatsby" amb la resta de la filmografia de Baz Luhrmann. Totes, absolutament totes les seves pel·lícules tenen una primera part (pot durar més o menys) que em fa venir ganes de marxar corrent del cinema. Tenen un to tan estripat, aquests inicis, que et va entrant un sentiment d'irritació que et fa venir ganes de cremar la butaca. Però sempre, absolutament sempre, la paciència acaba tenint recompensa, perquè quan la pel·lícula acaba t'adones que t'ha ofert un producte digníssim, que t'acompanyarà durant força dies per la seva energia i originalitat. És quelcom recurrent en el seu cinema, si més no en el que jo sento davant les seves pel·lícules, tot i que hi ha matisos. Així, la primera mitja hora d'"Australia" és espantosa, i la recompensa no acaba d'arribar perquè, tot i que la pel·lícula es calma, mai s'acaba d'enlairar (queda clar que per mi és la seva pitjor pel·lícula). "Romeo+Julieta" i "El gran Gatsby" sí que respondrien clarament a aquest patró: pel·lícules que et deixen molt més bon gust al final de com havien començat. I entremig la millor, "Moulin Rouge", que després d'un inici absolutament lisèrgic i desesperant aconsegueix simplement fascinar-te. En aquest cas, a diferència dels altres, la pel·lícula no està descompensada. Simplement, el que et passa la primera mitja hora és que cal que t'adaptis a l'univers que t'està proposant. A partir d'aquí, un plaer absolut per als sentits.
Com a admirador de la novel·la "El gran Gatsby" i com a enamorat absolut de "Moulin Rouge", esperava aquesta pel·lícula amb delit. Potser no ha estat el que m'esperava, tot i que la pel·lícula és notable, i aconsegueix transmetre't com cap altra l'egoisme absolut de Daisy i la buidor existencial de Gatsby. I és que suposo que els que estimem bojament "Moulin Rouge" continuem desitjant que Luhrmann ens torni a fer sentir les emocions que ens va proporcionar ja fa una dècada llarga.
I, si Luhrmann és un autor a la recerca de l'equilibri en el seu estil, un que sí que dominava com ningú el terreny de les emocions i que feia una pel·lícula perfecta rere l'altra era Billy Wilder. "Sabrina" no és la meva pel·lícula d'ell preferida, però és una gran pel·lícula. Deliciosa com sempre Audrey Hepburn (aquell tòpic que la càmera l'estimava és tan cert!), i excel·lent també com sempre Humphrey Bogart, a qui en aquest cas el sacrifici a l'estil de "Casablanca" li surt a l'inrevés.
Mentre mirava "Sabrina" pensava com m'agrada buscar a les cartelleres coses noves i originals, però com m'agrada també refugiar-me en els clàssics infalibles com Billy Wilder!