login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El gran showman"

Sovint he tingut una sensació estranya quan he gaudit d'un espectacle de circ (i parlo del circ que m'interessa, el que em fa vibrar, el de condició semiamateur que cada estiu llueix al festival de la meva ciutat). I és que a vegades m'he sentit incòmode pel fet que algú exposi davant meu les seves habilitats, allò pel qual ha treballat hores i hores. Sé que això passa amb altres activitats, però cap em produeix aquesta sensació tan forta d'exposició per part de l'artista: és una mena d'exhibicionisme que a vegades percebo com a il·lògic, i no sé per què. Potser hi té a veure la contradicció de contemplar persones que han escollit una vida nòmada, gairebé marginal, però que en realitat necessiten el favor del públic. Treballen com bojos portant el seu cos al límit perquè és el preu que han decidit pagar per la seva llibertat al marge del sistema. La família desestructurada del circ al servei de la família tradicional.

“El gran showman” porta a l'extrem aquest plantejament ètic al voltant de l'exhibicionisme. L'empresari protagonista, que va existir a la realitat i que es considera un dels pioners del circ, recluta els personatges més extravagants possibles, i el dilema està servit: l'empresari utilitza la seva raresa amb finalitats lucratives, però també els proporciona humanitat en dotar-los d'un univers on sentir-se orgullosos del que són i no haver-se d'amagar.

Sigui com sigui, aquest musical clarament deutor de “Moulin Rouge” (tot i que a mi l'arrencada em va fer pensar narrativament més en “Up”, de Pixar; la ment té coses estranyes) practica un estrany equilibrisme entre la reivindicació de la diferència i la seva pròpia domesticació, ja que el seu esperit aparentment subversiu acaba sucumbint en favor dels valors més tradicionals (la família com a valor sagrat, amb un rol passiu en el personatge de Michelle Williams que posaria els pèls de punta a la feminista més moderada). És, doncs, l'eterna dicotomia del circ entre esperit rebel i servidor de les vides còmodes. Però tot es resumeix en la frase de l'empresari que al final el director cita com a reivindicació pròpia: no hi ha objectiu més noble que el de fer feliç a la gent. I això, en poc més d'una hora i mitja d'entreteniment de qualitat (amb menció a part per al número musical de la parella de secundaris, màgia pura), la pel·lícula ho aconsegueix amb escreix. Prova superada.

Comentaris (1)30-12-2017 16:52:00

davidcuencadavidcuenca blog, 31-12-2017 14:13:17

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: