Moltes coses per comentar, avui. Continuo aprofitant les vacances per consumir força cinema, i aquest cop hi afegiré la meva última lectura (aquí sí que m'he de resignar i admetre que el meu ritme de lectura ha baixat molt, i pel que sembla no hi ha temps lliure que ho arregli, vés a saber per què). Comencem per les pel·lícules, i en primer lloc "Grand piano". Es tracta d'un exercici d'estil en tota regla, i en aquest sentit passa amb escreix la prova del cotó. La pel·lícula està filmada amb virtuosisme, i la càmera pràcticament sempre és on ha de ser. A més, la trama és entretinguda i manté bé el pols i el ritme, i fins i tot inclou un gir a meitat de pel·lícula força agraït sobre les motivacions reals de l'antagonista. La pel·lícula, que sembla una escena allargada de "L'home que sabia massa", juga bé amb la premissa de Hitchcock segons la qual la millor manera de crear suspens és que l'espectador tingui una informació que la majoria de personatges no tenen. Llàstima d'uns minuts finals força fluixos (just quan el pobre John Cusack passa a tenir presència física), però tot i així és un producte que conté molt de cinema i que resulta agraït de veure.
Molt superior encara, tant temàticament com estilísticament, és "Rompenieves", una pel·lícula amb moments enlluernadors que demostra la potència visual i narrativa de bona part del cinema de gènere d'origen asiàtic. El film conté moments trepidants, de violència però alhora de gran poesia visual. Filmada amb un nervi i un gust per l'ús de la llum i el color exquisits, "Rompenieves" és un plaer per als sentits, però té sempre ben present la seva pretensió de reflexió sociopolítica. Una vegada més, la ciència-ficció es posa al servei de la construcció d'una distopia que ens permet reflexionar sobre el nostre present. La troballa metafòrica del tren com a ecosistema social que simbolitza el funcionament del món és perfecta i, si bé al principi pot fer arrufar una mica el nas per l'excessiva evidència del seu discurs contestatari, aviat comença a plantejar (per mitjà de les peripècies d'un heroi amb qui és fàcil empatitzar, agraïdament insegur i gens d'una sola peça) tot un seguit de preguntes incòmodes però necessàries: se'n pot sortir la humanitat sense un poder que la controli? És justificable la violència i el sacrifici de vides humanes per capgirar l'ordre establert? Les revoltes, no acaben servint al poder per reforçar-se davant la por i la inseguretat que generen? La pel·lícula apunta també altres aspectes interessants, com ara el poder maligne que pot tenir l'educació administrada per interessos polítics, la buidor existencial de les classes benestants i, sobretot, el suggeriment que darrere la utòpica dictadura del proletariat pot acabar havent-hi una perpetuació del sistema (com ho demostren determinats països de l'Amèrica Llatina). El film, però, decideix obrir una porta (ni que sigui amb explosius) a l'esperança, en un final que no puc evitar que em recordi (ja sé que és poc probable que sigui una influència del director) en Dídac i l'Alba de "Mecanoscrit del segon origen", de Manuel de Pedrolo.
I he deixat per al final el comentari d'un dels millors llibres que he llegit últimament. Els seguidors fidels d'aquest blog ja coneixen el meu amor per la novel·la nord-americana actual, i certament Richard Ford i el seu "Canadà" no m'han decebut gens, sinó tot el contrari. Es tracta d'un llibre no sempre fàcil, perquè el repte de Ford és parlar de l'inefable: què determina la nostra vida, què sentim mentre la vivim i, en una paraula, en què dimonis consisteix això de la nostra existència com a éssers humans. Gairebé res. Per fer-ho, Ford se serveix de la típica història americana de crim i redempció, però en realitat sempre posa les cartes sobre la taula pel que fa a la trama amb constants prolepsis (vaja, si és que amb el primer paràgraf de la primera pàgina ja es poleix tot l'argument!) Això perquè aquest, en realitat, és un pretext per parlar del que en realitat li interessa, que és el que comentava abans. Per fer-ho, posa en dansa almenys tres dicotomies que jo hagi detectat. Primera: el món real i el món dels escacs. El protagonista està fascinat pel món dels escacs (i crec que també per això pel de les abelles) perquè l'entén com una metàfora perfecta del món real, si no fos perquè aquest és tossut i no es deixa ordenar, cosa que lamenta, perquè l'ordre permetria que tot fos molt més fàcil d'entendre, contràriament a l'arbitrarietat que regeix el món. Segona: els EUA i el Canadà. A banda d'una rivalitat entre tots dos països que no deixa de sorprendre'm, s'estableix el símbol de la frontera. Entre el que deixes enrere i el que afrontes. Tercera: el protagonista i la seva germana bessona. La germana és una noia d'acció, pren moltíssimes decisions i això fa que inevitablement s'equivoqui moltes vegades. El protagonista és més aviat passiu, es deixa portar per les circumstàncies; pren poques decisions i les encerta, cosa que li permet construir una bona vida. A causa del seu caràcter, renuncia a moltes coses, però es veu compensat amb d'altres. Perquè al final, ens ve a dir Ford, l'existència consisteix bàsicament en dues coses: intentar i acceptar. En definitiva, una novel·la molt sàvia, que m'ha acompanyat durant tot el juliol i que m'ha fet molta recança d'abandonar un cop acabada.