login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Guerra Mundial Z", "Project X", "12 anys d'esclavitud", "Somos los Miller", "A teacher" i "Submarine"; i Getafe 2-Barça 5

Amb l'arribada de les vacances, el nombre de pel·lícules vistes es dispara (tot i que reconec que algunes les vaig anar veient a trossets ja quan la feina havia començat a afluixar). N'hi ha per a tots els gustos, i de qualitat diversa, però en general m'han deixat un bon regust (tot i alguna excepció). Per començar, "Guerra Mundial Z" m'ha agradat molt més del que m'esperava. Em feia por que la seva ambició de superproducció descafeïnés el producte, però s'ha acabat imposant el talent narratiu i visual indiscutible de Marc Forster (inoblidable "Monster's Ball"). La pel·lícula té de tot, i tot bo. Quan vol jugar la carta de pel·lícula apocalíptica a escala global, et deixa clavat al seient. Quan vol jugar la carta de la por de petit format, del cos a cos, ho fa de manera excepcional, amb memorables seqüències com ara les de l'ascensió a la terrassa i sobretot les del laboratori. I fins i tot s'atreveix a jugar la carta de la lectura metafòrica en clau geopolítica. Atenció, en aquest sentit, a la frase que pronuncia un israelià a propòsit del mur de contenció que envolta Jerusalem: "cada ésser humà al qual deixem entrar és un zombie menys que cal combatre." Val la pena pensar-hi... Llàstima que la pel·lícula estigui mal acabada (em refereixo només a l'anticlímax), perquè la resta és de notable alt.

De "Project X" ja no se'n podia esperar gran cosa d'entrada, perquè pertany a la lliga de la gamberrada gratuïta. És una mena d'"American Pie" hiperbòlica, que juga a veure qui la fa més grossa. Però l'interès que podia tenir en principi era que s'apunta a la moda del "found footage", és a dir, a fer veure que la pel·lícula és el resultat d'una filmació casolana trobada amb posterioritat. No cal dir que el gènere que més ha explorat aquesta tècnica ha estat el terror recent, amb "Rec" al capdavant (tot i que qui va obrir la veda va ser "El proyecto de la bruja de Blair"), i per això podia resultar atractiu comprovar què podia aportar al subgènere de les festes adolescents. A l'hora de la veritat, però, la pel·lícula es traeix a ella mateixa amb molta facilitat i la poca gràcia que podia tenir desapareix completament. Distreu, et fa passar l'estona i t'arrenca algun somriure, però cinematogràficament no té cap mena de valor.

Molt més seriosa, evidentment, és la nova proposta del director Steve McQueen, "12 anys d'esclavitud". El més admirable d'aquesta pel·lícula és com aconsegueix l'equilibri entre superproducció i cinema d'autor, i com en realitat s'imposa aquest últim. La seva complexitat visual i narrativa i la seva aposta per la cruesa la converteixen en una raresa oscaritzable, i la fan una pel·lícula molt més profunda del que podria semblar. Altres virtuts són l'excel·lent interpretació de tots els actors i, sobretot, una mirada necessàriament freda, amb la distància suficient per, seguint la teoria de Bertold Brecht, no quedar-se en el sentimentalisme que limiti a la catarsi, de manera que es faci possible la reflexió. I, si se'm permet la gosadia, a mi tota la part centrada en l'actitud de l'amo encarnat per Paul Dano em recorda la manera de fer de moltes empreses actuals: no destaquis, no pensis, no en sàpigues més que l'amo ni intentis ajudar-lo amb els teus raonaments, perquè el seu complex d'inferioritat farà que com a recompensa siguis castigat. Moltes empreses no volen que els seus treballadors es comportin com a éssers pensants, perquè se senten amenaçades, i prefereixen que actuïs com un objecte de la seva propietat al servei dels seus desitjos arbitraris. Si no, ja em direu d'on surt el terrible concepte de "recursos humans". Però vaja, l'esclavitud va ser (és) una cosa molt seriosa, i aquesta pel·lícula aconsegueix fer-ne un retrat implacable. M'hauria agradat, un cop finalitzada, assaborir una mica la seva preciosa música durant els títols de crèdit, però als cinemes Albèniz Plaça de Girona van decidir comportar-se com una televisió qualsevol i tallar-los precipitadament per fer-nos fora immediatament de la sala. Pel que sembla, podria tractar-se de la política de la distribuïdora per fer possible l'encabiment de quatre sessions en lloc de tres en una pel·lícula de més de dues hores de durada. L'única cosa que puc dir al respecte és que si les sales de cinema continuen entossudint-se a tractar els pocs espectadors que els són fidels com si fossin una simple mercaderia, aquests les acabaran abandonant del tot. L'espectador mereix un respecte que ara mateix no té. Després que no es queixin.

En fi, una altra pel·lícula que em va agradar força més del que m'esperava és "Somos los Miller". Podria semblar una història incoherent, perquè al principi ataca amb acidesa la institució familiar i després s'acaba estovant (cosa molt americana, d'altra banda). Però, en realitat, l'argument és una excusa per mostrar allò que la família té de bo i de dolent, les seves servituds i les seves compensacions. I les millors troballes de la pel·lícula són els gags en què es juga sorneguerament amb les confusions dels personatges, que acaben actuant com una família autèntica i reproduint-ne totes les escenes tòpiques. "Somos los Miller" no és bona, però és molt simpàtica. La seva millor virtut és que mai es pren a ella mateixa seriosament i que sovint és vocacionalment (deliciosament) estúpida, però amb tota la intenció de ser-ho. Això, i el plaer de veure Jennifer Aniston ben allunyada dels seus habituals papers de bona nena.

Les dues pel·lícules que queden són dues obres petites i estranyes. "A teacher" ens presenta l'"amour fou" que sent una professora per un dels seus alumnes, amb qui té una relació que acaba essent absolutament malaltissa. El més sorprenent és que és precisament l'adulta qui mostra una dependència emocional angoixant respecte de l'altre. El guió ens situa enmig de l'afer amorós, "in medias res". No en sabem les motivacions, les causes, qui va seduir qui, com va començar tot. No sabem res de la professora, però la intuïm absolutament mancada d'afecte i desconnectada de la vida real adulta. La càmera sovint posa l'accent en els elements més sòrdids, i acabem entenent sense empatia l'enorme fragilitat de la protagonista.

Finalment, "Submarine" és una pel·lícula molt més trencadora en la forma que en el fons, ja que en realitat és una història d'amor i de redempció. El més interessant (la referència a Salinger i a "El vigilant en el camp de sègol" no és gratuïta): l'impecable retrat de la buidor, la desubicació i l'amoralització pròpies de l'adolescència.

I encara queda parlar del Barça. La veritat és que si, després del primer quart d'hora de partit, m'arriben a posar l'equip al davant, no responc dels meus actes. Va fallar tothom: uns davanters que no pressionaven, un migcamp que no creava i que perdia pilotes perilloses, una defensa tova i adormida, i un porter (Pinto) a qui sempre he defensat però que ara mateix no transmet cap mena de confiança (i que no surt de sota els pals ni que el matin). Afortunadament, però, aquesta vegada l'equip va reaccionar i va jugar la resta del partit de manera magnífica, amb un Pedro estel·lar acompanyat d'un bon Cesc. Hi va ajudar el Getafe, que tot i avançar-se 2-0 només es tancava al darrere en atac estàtic del Barça sense renunciar a atacar quan tenia la pilota. Així, el Barça va trobar sovint la defensa dels madrilenys avançada i va trobar espais. I aquí, Pedro és el rei. El millor del partit: que l'equip cada cop s'assembla més al que vol Martino, és a dir, que tira de recursos diferents segons la situació (futbol vertical a la primera part i futbol control a la segona). El pitjor: si regalem un quart d'hora a segons quin equip, no hi serem a temps. No es pot sortir tan adormit, per molt que et toqui jugar a l'hora de la migdiada.

Comentaris (6)23-12-2013 22:33:48

Neus, 24-12-2013 12:13:24

Pel que fa a "12 Anys d'Esclavitud", jo destacaria el paper del protagonista i l'escena que vam comentar de l'enterrament.
Pel que fa al Barça, m'has recordat al soci tribunero del Matí i la Mare que el va Parir, que va dir que semblava que en Pinto no havia dinat suficient perquè s'havia menjat el primer gol. HEHEHEHE

davidcuencadavidcuenca blog, 24-12-2013 13:52:42

L'escena de l'enterrament és preciosa, amb un ús del primer pla que només et pots permetre si tens un actoràs. És l'escena en què, com molt bé deies, es fa evident la presa de consciència del protagonista, que per fi passa a sentir-se un membre més de la comunitat d'esclaus.
El primer gol se'l meja Pinto i se'l menja tot l'equip, sobretot Alves i Mascherano. Si volien li podien posar la catifa vermella perquè entrés fins a dins de la porteria!

miquelpugamiquelpuga blog, 24-12-2013 20:10:31

BON NADAL !!!

davidcuencadavidcuenca blog, 27-12-2013 19:35:12

Bon Nadal a tu també, Miquel! Bé, ara ja podrem començar a dir feliç (i esperem que històric) 2014!

davidcuencadavidcuenca blog, 27-12-2013 19:43:20

Per cert, a propòsit de "12 anys d'esclavitud" em vaig oblidar de fer la inevitable3 comparativa amb "Django desencadenado", de Quentin Tarantino. Molta gent, entre la qual Spike Lee, va criticar Tarantino per la frivolització que va fer del tema de l'esclavitud. Però això és oblidar que també va frivolitzar amb un tema tan seriós com el nazisme a "Malditos bastardos", i en aquell cas li va sortir una pel·lícula deliciosa, extraordinària. Precisament, si per mi és criticable "Django desencadenado" és perquè fa tuf de voler repetir la fórmula de l'èxit sense que aquest cop la cosa surti tan reeixida, nide bon tros. Però per mi no és criticable la posició ideològica de Tarantino, clarament antiesclavista. El que fa Tarantino (però li surt millor amb els nazis com amb l'esclavitud) és fer servir quelcom que ell adora com és el cinema per reescriure la història i passar comptes amb el bàndol fosc de la humanitat. Des d'aquest punt de vista, la seva aposta podria ser més honesta fins i tot que un melodrama clàssic (per exemple, no oblido el fàstic que em va fer James Cameron dedicant el seu Oscar a les víctimes del Titanic, a les quals clarament havia utilitzat per als seus anhels comercials). El que passa és que "Django desencadenado" perd la comparativa amb "12 anys d'esclavitud" per 1) no ser tan enginyosa com "Malditos bastardos" i 2) la qualitat indiscutible, i gens melodramàtica (i per tant gens aprofitada i profundament ètica), de la pel·lícula de Steve McQueen).

davidcuencadavidcuenca blog, 30-12-2013 23:41:46

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: