ATENCIÓ: AQUEST ARTICLE INCLOU COMENTARIS MOLT RELLEVANTS SOBRE L'ARGUMENT DE LA PEL·LÍCULA
Esperava amb ànsia “La guerra del planeta de los simios”, amb una barreja d'il·lusió i de temença. La il·lusió venia de com m'havien entusiasmat les dues primeres entregues d'aquesta trilogia sobre què va passar perquè Charlton Heston es trobés el panorama que es va trobar en el clàssic de 1968. I la temença, que no patís la “síndrome Terminator 4”: és a dir, que després d'un apassionant viatge clogués innecessàriament amb una guerra sabuda i que no aportés res a la trama.
Afortunadament, res més lluny de la realitat. En primer lloc, perquè en realitat aquí les coses no són com a “Terminator 4” sinó com a la injustament infravalorada “Terminator 3”: es tracta, precisament, de saber com es va arribar a l'inevitable destí final. Però, sobretot, perquè la franquícia no es traeix a ella mateixa i continua apostant per la seva condició de blockbuster de qualitat, més enllà del simple espectacle.
Potser el més sorprenent d'aquest tercer capítol és que aquí trobem un César que se'ns presenta com un líder crepuscular, esgotat i erràtic. Per primera vegada en tota la saga, César pren decisions errònies que posen en risc la seva gent. Per primer cop també, és més aviat el seu poble qui es mou per ell més que no pas a l'inrevés. I per primer cop es deixa portar per baixes passions que estan a punt de destruir-lo. En definitiva, César és un líder més humà. La seva rellevància en aquest film és més iconogràfica: la seva sola presència és la que fa reaccionar la seva espècie. I, al final, el seu fidel amic Maurice l'amnistia: la seva gent el recordarà sempre per tot el que va ser.
Aquesta és la clau de volta de la cinta: la progressiva humanització (per bé i per mal) dels simis paral·lelament a la deshumanització dels humans. En aquest sentit, cal preguntar-se si és correcte expressar-se en aquests termes: al capdavall, no ha estat sempre precisament la humana la més salvatge de les espècies? El més inspirat d'aquest darrer episodi (personalment el que trobo més irregular, malgrat que es tracta d'un tancament molt digne) és com salva l'escull de tenir un final sabut: com que tots sabem com quedarà el planeta al final, tots estem convençuts que la guerra la guanyaran els simis. Però la solució és brillant: els simis no derroten els humans, perquè aquests per destruir-se sempre n'han fet prou amb ells mateixos. No es pot trobar una manera millor de donar sentit a la mítica frase final del clàssic.
Amb una iconografia pròpia de la Segona Guerra Mundial i l'holocaust, és pertinent assenyalar també que, a diferència de la segona part, aquí el que converteix algú en traïdor dels seus no és l'odi, sinó la por. I es torna a posar l'accent en una idea bàsica: allò que et converteix en membre d'una comunitat no és el naixement, sinó el comportament. Per això César mata Koba al final del segon episodi, i per això la nena de la pel·lícula que ens ocupa s'integra fàcilment entre els simis. Gran lliçó per fugir de discursos nacionalistes essencialistes.
Per posar-li un però, hom hauria agraït que l'extinció de l'home per part de l'home fos més contundent (encara), i sobretot que hagués aparegut un coet al final com a picada d'ullet als fans de l'original i tancament del cercle. Potser els responsables de la franquícia han acabat tan enlluernats pel meravellós personatge de César que han perdut de vista l'objectiu inicial, però per tot el que he explicat abans sembla tot el contrari. Més aviat és que tracten l'espectador amb respecte i arriben a la conclusió que no calen subratllats. Vaja, que era impossible arribar al nivell de les dues primeres, però que en conjunt no es poden fer millor les coses.