David Cuenca Ros
per en 1 Març 2016
857 Vistes

Atenció spoiler

Imaginem que ens trobem tancats i encadenats a l'interior d'una cova i només podem veure ombres projectades a les seves parets. Si això fos així, no sabríem distingir les ombres de la realitat. Dit d'una altra manera, ens semblaria que les ombres són la realitat. Així comença el Mite de la Caverna de Plató, i quelcom semblant li passa al nen de cinc anys que ha nascut i viu tancat en una cambra minúscula amb la seva mare, ambdós captius d'un segrestador. L'únic contacte d'aquest nen nascut en captivitat amb el món exterior és la tele, i li costa entendre què del que hi veu és real i què no. En una de les escenes més crues d'aquesta extraordinària pel·lícula, el moment de l'entrevista a la mare alliberada, descobrim que gran part de la realitat que la tele projecta està manipulada i és hostil. Malgrat el material de partida (m'adono que quan recomano fervorosament la pel·lícula i n'explico l'argument bàsic ni jo mateix aniria a veure-la), no és aquesta una pel·lícula que es basi en la recreació del dolor ni en la morbositat. El gran mèrit del film és que la delicadíssima trama és un pretext, una metàfora per parlar d'un tema universal com és la descoberta, aterridora i fascinant alhora, del món real en allunyar-se de la infantesa. Si el pianista de "Novecento" ens deia que el món era un vaixell massa gran, el nen expressa que el món real és com si tots els canals de la tele funcionessin alhora i no sabessis cap on has de posar l'atenció (cada intervenció del nen en la veu en off és com un cop de puny: a fora hi ha més espai, però per tant menys temps, perquè cal escampar-lo per tot arreu com la mantega en una torrada). Aquesta és la clau: la llibertat té el preu de l'angoixa de les infinites possibilitats, de l'abandonament de les normes i de l'obligació d'escollir i, per tant, de renunciar. Paradoxalment, però, si la mare protegia el nen de tot mal durant el captiveri, en llibertat serà el nen qui haurà d'agafar les regnes, ja que la seva curta edat el fa més adaptable a la nova situació. Al capdavall, tot és nou per a ell, mentre que per a la mare és un dolorós i impossible reinici. El comiat final a l'habitació (quina manera de plorar en una sala de cinema en tensió on no se sentia ni una mosca) és la presa de consciència del nen de la necessitat de l'abandonament de l'espai de seguretat i que, com diuen els poetes, és millor no voler tornar mai al lloc on has estat feliç. Un lluminós pla general final ens mostra dos éssers fràgils decidits i preparats finalment per enfrontar-se al món real, en un colofó immillorable d'una pel·lícula que se t'enganxa a la pell. Brutal, en tots els sentits de la paraula.

I el Barça, mentrestant, a la seva. Encara donava voltes a la pel·lícula quan el Sevilla es va avançar en el resultat. No és la primera vegada que ens passa: el Barça, com els protagonistes dels films tradicionals, comença amb problemes abans d'assolir la recuperació de la feliç normalitat. I no hi ha res a dir: ja hem après que no és desídia, sinó el preu que cal pagar a vegades com a maduració del partit. El que no m'acaba de convèncer és per què, quan ja hem remuntat i per tant fet el més difícil, permetem que el rival reaccioni i torni a tenir oportunitats quan l'hauríem de tenir mort (partit calcat al del dia de l'Atlético, sense anar més lluny). Segurament és l'etern dilema entre rematar el partit i assegurar-lo, però a vegades (sobretot quan no hi és Iniesta) fa la sensació que només Messi entén que hi ha moments que cal posar la pausa i defensar amb la pilota. És clar que tot això són ganes de queixar-se, perquè aquest equip avança a còpia de rècords i de solvència. I, a més, que qui et compliqui la vida sigui el teu rival a la final de copa garanteix emocions fortes a final de curs. Ara vénen dos partits clau a fora, en dues capses de sabates per estadi. Si els superem amb nota, el primer objectiu serà a tocar.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Nou article
5 Març 2016
David Cuenca Ros
Bé, això del Mite de la Caverna m'ho he fet jo, però la qüestió de l'abandonament de la bombolla de la infantesa em sembla clara.
12 Març 2016