login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Hannah Arendt"

Fa un parell d'anys, vaig llegir un llibre d'una densitat i una dificultat considerables, però d'una lucidesa admirable: "Les Benignes", de Jonathan Littell. S'hi abordava la qüestió de l'holocaust jueu d'una manera molt crua, des del punt de vista d'un oficial nazi i no des de l'habitual punt de vista de les víctimes. El llibre em va sacsejar perquè el protagonista no afrontava la seva tasca des d'un punt de vista moral, sinó que les seves preocupacions eren estrictament logístiques. És a dir, en la seva gestió del camp de concentració la seva única preocupació era assolir els (macabres, però això ell no s'ho plantejava) resultats exigits, i l'única cosa que li treia la son era quan veia que eren impossibles de complir. Dit d'una altra manera: al protagonista no el movia l'odi, sinó el compliment de la tasca encomanada. Em va semblar que això d'alguna manera humanitzava el botxí, i em va semblar sorprenent que aquella visió de l'assumpte no hagués aixecat cap polèmica. Però llavors jo no coneixia la figura de Hannah Arendt, com ara he tingut ocasió de fer amb el visionat de la pel·lícula que vull comentar.

Es podria dir que tota la pel·lícula gira al voltant del conflicte entre els sentiments i la racionalitat, però també entre l'abstracció i la concreció. En aquest sentit, la primera escena del film, una conversa aparentment intranscendent entre la filòsofa alemanya i jueva Hannah Arendt i la seva millor amiga, ja sembla premonitòria: Arendt intenta entendre les raons del comportament de l'exparella de l'amiga, i aquesta li retreu somrient que el defensi. Arendt respon que no el defensa, que simplement l'intenta comprendre. Doncs bé, aquesta és exactament l'actitud que Arendt prendrà com a cronista del judici d'un criminal nazi a Jerusalem. Abans d'aquest judici, Arendt ha adquirit un gran prestigi com a analista de la barbàrie nazi, amb la credibilitat que li dóna la seva condició de fugitiva del règim hitlerià. Però Arendt vol fer un pas més enllà: per primera vegada tindrà l'ocasió de veure un dels principals oficials nazis en persona, i el que pretén és poder comprendre de manera individualitzada l'origen del mal. Però els israelians aprofiten el procés obert contra aquest oficial per fer un judici a la història general del nazisme. Això decep Arendt, que acaba escrivint que allò que s'atribueix a l'oficial nazi no és real, que en sentir-lo parlar s'ha adonat que aquell home no odiava ningú, sinó que senzillament portava a terme la tasca encomanada de manera acrítica, com qui faria una altra feina qualsevol.

Naturalment, això escandalitza la majoria de la comunitat jueva, i molts amics seus acaben girant-li l'esquena. L'error d'Arendt torna a tenir a veure amb el conflicte entre sentiments i raó, entre abstracció i concreció: no calcula que es fa difícil raonar amb lògica quan hi ha tant de dolor que no ha cicatritzat (el paral·lelisme amb el que comprensiblement senten les víctimes d'actes terroristes davant de determinades sentències judicials es fa evident, i és justament el seu dolor el que les fa manipulables). Però es tracta d'un error estratègic, no pas moral: Arendt té clar que l'únic camí per arribar a ser humans és el pensament, per dolorós que resulti. Precisament, quan aconsegueix que la deixin defensar els seus arguments en una classe universitària, explica que ella només intenta comprendre, que no és el mateix que perdonar o justificar. I la seva conclusió és que allò que fa malvat l'oficial nazi jutjat a Jerusalem no és l'odi, sinó la seva incapacitat per pensar. Això (i aquí es trobava el meu error en la interpretació del llibre de Littell) no el fa més humà, sinó que simplement el fa menys diabòlic. No el fa més humà, sinó tot el contrari: la seva deshumanització, més que dels seus crims, prové del fet que no pensa moralment en el que està fent. És a dir, que els crims no són la causa de la seva deshumanització, sinó la conseqüència.

Trobo especialment pertinent aquest enfocament en els temps que corren. Perquè, a petita escala si ho comparem amb el nazisme, però... Com es pot, si no és deixant de pensar en el que estàs fent, fer fora algú de la seva llar i poder continuar dormint? O com, si no és així, es pot portar un departament de recursos humans a còpia d'humiliar i intimidar els treballadors per acabar fent-los fora en el moment més impensat sense cap motiu, i poder continuar mirant-se tranquil·lament al mirall? Com diu Arendt al final de la pel·lícula, el mal mai pot ser qualificat de radical, perquè qui el practica simplement és algú que ha perdut la moral, un ignorant o un inconscient. És per fer el bé que cal ser constant, conscient i radical.

Comentaris (4)04-11-2013 20:51:08

davidcuencadavidcuenca blog, 04-11-2013 22:24:15

Hi ha una altra qüestió que m'ha quedat al tinter i que ara no sabria com fer encaixar a l'article, però que fa temps que penso i que crec que també es pot desprendre dels raonaments d'Arendt. La comento aquí, a veure si per una vegada molts dels que em llegiu us animeu a participar del debat.
En primer lloc, cal deixar clar que parlar de la banalització del mal no implica justificar-lo. Que algú practiqui el mal per mediocre o ignorant no el fa menys culpable (només menys diabòlic). En relació a això, sovint la base del mal que es practica a altres persones es troba en el fet que, quan s'aplica, el botxí no concep les víctimes com a persones, sinó coma enemics de la idea. Tornem-hi amb el problema de l'abstracció: molts dels "ismes" que han causat guerres, morts i desolació, no veien les víctimes com a persones, sinó com a peces del bàndol equivocat, enemics de la idea. El que movia persones a atacar-ne d'altres no era l'odi a la persona concreta, sinó al que representava. Si s'hagués pogut passar de l'abstracció a la concreció, a veure la persona i no la idea...
I el capitalisme? Si molta de la gent que l'aplica acríticament ens veiés com a persones i no com a números, no faria les barbaritats que fa... No?

davidcuencadavidcuenca blog, 07-11-2013 22:35:26

Vaja, ara m'acaba d'arribar un article d'un diputat de Ciudadanos que compara amb Eichmann (l'oficial nazi que analitza Hanna Arendt) els professors catalans (o sigui, a mi, per exemple). M'he llegit l'article, i haig de reconèixer que és hàbil: a partir d'una referència a la pel·lícula "hannah Arendt", afirma que no és que ens digui nazis, sinó que nosaltres som aplicadors insensibles de la normalització lingüística. És a dir, no som conscients que la normalització lingüística és dolenta, i simplement l'apliquem fidelment perquè és la llei vigent. Bé, d'entrada, i malgrat que es podria dir allò d'"excusatio non petita, accusatio manifesta", jo també deixaré clar que no estic dient nazis ni als banquers ni als directors de recursos humans, perquè no es pot banalitzar el nazisme, sinó que també dic que apliquen insensiblement mesures poc humanes. Però hi ha una diferència: jo SÍ que m'he plantejat si la normativa lingü´sitica de Catalunya és bona moralment, i jo he arribat a la conclusió que NO ho és, sinó tot el contrari. Per tant, jo aplico les mesures de manera plenament conscient. Tant és així, que si un dia m'obliguen a aplicar la llei Wert faré insubmissió. Li ha quedat clar, senyor Domingo?

davidcuencadavidcuenca blog, 07-11-2013 22:36:35

Perdó, evidentment volia dir que SÍ que consideor la normativa lingüística bona moralment

davidcuencadavidcuenca blog, 07-11-2013 22:38:14

En fi, deixem-ho córrer. Llàstima que ningú s'animi a intervenir al blog... Nou article.

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: