login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Hazme reír"; futbol: Barça 3 - Elx 0; lectura: "Enric V"

Moltes coses a comentar aquest últim dilluns de vacances. Per començar, la pel·lícula "Hazme reír", del considerat nou rei de la comèdia Judd Apatow. Cal reconèixer que les pel·lícules d'Apatow et poden agradar més o menys, però que és un paio que arrisca, i això sempre és d'agrair. "Hazme reír" és una comèdia gens convencional tant des del punt de vista narratiu com argumental. Costa d'entrar-hi perquè comença com un conjunt d'escenes aparentment inconnexes que no semblen portar enlloc. De mica en mica, però, la pel·lícula va prenent sentit, tot i que aquesta estructura fragmentada, gairebé en forma de gags, es manté durant tot el metratge i deixa una sensació estranya (no necessàriament dolenta), de dramatúrgia trencada, de renúncia a tots els possibles punts d'inflexió que l'espectador pugui estar esperant. Argumentalment, també és una comèdia gens concessiva, amb un regust molt agredolç, i amb un final melancòlic que sembla donar a entendre un missatge no precisament complaent: la vida pot donar moltes voltes, et pots enfonsar i et pots tornar a aixecar, pots veure passar de llarg situacions terribles, però difícilment pots fugir de tot allò que no t'agrada de tu i que saps que hauries de canviar.

Qui sí que sembla disposat a canviar, tot i que és aviat per dir-ho, és el Barça. L'altre dia, a propòsit del Gamper, em va quedar al tinter una idea que volia transmetre: la sensació que l'aposta per un joc més vertical i buscant els espais més que de possessions llargues i de pilota al peu podia afavorir especialment un jugador: Neymar. Ho dic ara, i després ja veurem què passarà: crec que aquest serà l'any de Neymar. Ahir no va poder jugar i per tant no hi ha res a dir, però el fet que un jugador de característiques per mi força similars com Munir ho estigui brodant em referma en la idea. I això que ahir l'equip va sortir una mica lent, poc incisiu. Però cap a la mitja hora va començar a carburar de debò i, liderat per un Messi que torna a estar molt dolç i que a més ara s'ha posat la granota de treball, va acabar liquidant amb força facilitat el rival. Val a dir, però, que l'argentí no va estar sol en l'empresa: he dit ja que m'agrada molt Rafinha i que m'encanta Rakitic? El germà de Thiago potser no brilla (si més no, de moment), però fa una feina impagable generant espais i oferint solucions a la resta d'atacants; i el croat és un jugador d'enorme talent que a més sua la samarreta com pocs, i és el primer jugador que aconsegueix fer-me pensar que podem viure sense Xavi (qui, per cert, haurà de tenir paciència, ja que de moment fins i tot Sergi Roberto li ha passat al davant). Afegim-hi que Iniesta de mica en mica es va acostant a allò que era i que ahir Busquets (malgrat alguna errada i alguna temeritat) era a tot arreu, i arribarem a la següent conclusió: si els nous continuen responent així de bé i els que ja hi eren recuperen la seva millor versió, aquest pot ser un bon any (no sé si guanyarem algun títol, però ens divertirem segur). I Luis Enrique comença a ensenyar cosetes: vol que els davanters es moguin amb llibertat per tot l'atac i deixa les bandes per als laterals, fet que obliga Busquets a ajudar molt en la tasca dels centrals, tant en la creació com en la destrucció. I l'entrenador va estar esplèndid després de l'expulsió de Mascherano, amb un 4-3-2 en atac que es convertia en un 4-4-1 en defensa, amb un Munir molt disciplinat i un Alba incansable. El cas és que si Guardiola (malgrat tot el que va fer) va trigar a sentir corejar el seu nom a l'Estadi (fet que es va considerar normal, perquè no és habitual que s'aclami així els entrenadors, si no és que ets Simeone), Luis Enrique ja ho va experimentar en el seu primer partit de lliga. Senyal inequívoc que aquesta afició, decebuda l'últim any amb els jugadors i desesperada amb una junta directiva erràtica, ha dipositat totes les esperances en l'asturià, qui de moment afortunadament sembla còmode en l'assumpció d'aquesta responsabilitat.

Precisament Enric V, en l'obra de Shakespeare, es mostra en un moment donat aclaparat davant del fet que, com a líder dels seus en la batalla, se li carrega tota la responsabilitat del seu destí, fins i tot en allò que ell considera que no li pertocaria. I és que algú va tenir una vegada la feliç idea de dir que Shakespeare havia estat el creador de la condició humana, en el sentit que ningú com ell havia estat capaç d'expressar fins llavors els nostres neguits, les nostres passions i les nostres contradiccions, de manera que fins llavors l'ésser humà ni tan sols tenia consciència de la seva existència. És per això que he decidit que durant un temps combinaré les meves lectures amb relectures de Shakespeare; i és per això també que, tot i l'encertada reflexió de Salvador Oliva (en el pròleg de l'edició que jo tinc de l'obra) sobre la moralitat dubtosa de moltes de les actuacions i decisions d'aquest monarca, és difícil no sentir-hi certa simpatia quan després d'un apart en què expressa totes les seves angoixes i temors és capaç de fer un discurs memorable per animar les tropes angleses, espantades davant la superioritat numèrica dels francesos, amb un argument espectacular: si el destí és la derrota, és bo ser pocs perquè menys vides perdrà Anglaterra; i si el destí és la victòria, més gran serà la glòria i l'honor pel fet d'haver-la aconseguit amb pocs efectius. De tota manera, se'm permetrà acabar amb una frivolitat: recordo que fa molts anys, a propòsit de l'estrena de la pel·lícula "Shakespeare in love", el seu director (John Madden) va afirmar que si visqués avui, Shakespeare faria cinema. Això va indignar Quim Monzó, qui va escriure en un dels seus sarcàstics articles que es trauria el barret que no portava si algú afirmés simplement que si Shakespeare visqués avui, faria teatre, ja que el teatre no és pas una disciplina morta. Entenc Monzó, i fins i tot ho comparteixo, però llegint el cor que fa de pròleg al principi de cadascun dels actes d'"Enric V" no puc evitar pensar que potser John Madden tenia part de raó: a part de la falsa modèstia pròpia de qualsevol captatio benevolentiae (és a dir, la recerca de la complicitat i l'aprovació del receptor de l'obra), hi veig certa frustració per no disposar de mitjans per recrear la mítica batalla d'Azincourt. Ara que, si això li hagués de fer perdre profunditat en els personatges, ja m'estaria bé que avui en dia continués fent teatre.

Comentaris (3)25-08-2014 11:50:32

Isaac, 26-08-2014 01:19:12

Diumenge vam poder veure coses que feia temps que no veiem. Vam veure molta pressió (inclós Messi)! Per mi era una de les grans marques de joc blaugranes. No es van centrar tantes pilotes inútils a l'àrea, com el partit contra l'atl. de Madrid que vam veure a Cantàbria, on ens vam desesperar amb tantes centrades.
En conclusió: bones sensacions i ilusió.

davidcuencadavidcuenca blog, 26-08-2014 14:48:07

Totalment d'acord, Isaac. Compte, que en el primer partit de lliga de l'any passat les sensacions eren les mateixes i tot va acabar com va acabar. Però confio en Luis Enrique.
Això que dius de les centrades (quina pena de partit que vam compartir a Cantàbria!) és molt interessant. Va semblar que l'equip troba més mecanismes per fer mal per dintre, i la clau és la mobilitat dels atacants.

davidcuencadavidcuenca blog, 01-09-2014 11:10:37

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: