Per fi, després de molts dies, tornem al cinema. La pel·lícula escollida és el film de terror “Hereditary”, i hi anem amb les expectatives molt altes. La crítica especialitzada l'ha deixat pels núvols, i tenim moltes ganes de veure-la.
El resultat és una relativa decepció, més per l'excés d'expectatives que no pas per la qualitat de la pel·lícula, que és notable. El que passa és que el producte arrisca molt: deixarà fred, segur, el públic de crispetes (una estrena molt tímida a les sales gironines ja semblava voler-ho avisar), però potser no arriba al geni metafòric d'altres produccions de terror com ara “It follows” o la molt recent “Un lugar tranquilo”. En aquest sentit, potser la principal virtut del film sigui alhora el seu principal defecte: la doble lectura possible, entre el mal sobrenatural i la bogeria. En principi la seva multiplicitat de capes és bona, però a vegades la trama camina sobre el filferro de l'equilibrista i corre el risc de caure en el ridícul, que d'altra banda pot ser buscat per reforçar la interpretació estrictament mèdica.
El cas és que tot és hereditari: el càrrec de nou rei dels dimonis i la follia genètica de tota la família protagonista. I, en tots dos casos, hi ha una troballa formal que pren sentit: els protagonistes com personatges d'una tragèdia grega, que no controlen la seva voluntat, com ninots que algú perversament manipula des de decorats en miniatura (n'hi ha prou de fixar-se en el pla que meravellosament obre el film). I, també formalment, un altre aspecte que sembla inclinar la balança cap a la interpretació no sobrenatural: tres quartes parts del metratge responen més al thriller psicològic i sobretot al drama que no pas a una pel·lícula de terror convencional. Per això fracassarà estrepitosament a les taquilles. I és una llàstima perquè, amb totes les seves vacil·lacions, es tracta d'un producte intel·ligent que contribueix a renovar el gènere.
En definitiva, una germana bessona d'un film molt similar, “La bruja”. Com si en fos una mena de remake urbà, “Hereditary” corre també el risc de ser del tot incompresa pel públic profà (inclòs, sí, aquest ruc que ara escriu).