De tant en tant, ve de gust veure un bon clàssic. I més si encara no l'has vist mai. I val a dir que, per ser un clàssic, "La herencia del viento" em sembla una mica estranya narrativament. Segurament tot parteix del fet que, malgrat tractar-se d'una pel·lícula de judicis, no es jutja tant una persona com una idea. I aquest és el principal valor de la pel·lícula: fer que la pròpia llei sigui jutjada. Objectivament, l'acusat és culpable: en una comunitat en què l'evolucionisme està perseguit pel codi penal i en què el creacionisme és l'única teoria acceptada, un professor ha decidit explicar les teories de Darwin als seus alumnes. I, amb la llei a la mà, això és delicte. Però la gràcia és el plantejament de si la llei és o no justa. Gandhi, Rosa Parks i qui sap si Artur Mas són persones que van violar la legalitat per la senzilla raó que la consideraven injusta. I el món no avança brandant la llei com a únic argument, sinó justament qüestionant-la per vies pacífiques.
En aquest cas, l'opció de l'espectador actual pot ser molt còmoda. Han passat 55 anys des que aquesta pel·lícula va ser feta i, malgrat que increïblement aquesta polèmica hagi estat recentment revifada en alguns estats nord-americans, avui en dia pràcticament tothom accepta els criteris científics com a vàlids. Per tant, és molt fàcil veure els creacionistes com a fanàtics sense seny i tenir d'aquesta manera una posició autocomplaent davant la pel·lícula. La incomoditat arriba, però, si en aquesta confrontació d'idees hi col·loques una altra polèmica qualsevol. Fent aquest exercici, t'autoqüestiones sanament si alguns dels teus ideals són realment propis o si senzillament t'has deixat arrossegar pel ramat. I, com a professor, encara més analitzes quin és el teu comportament davant dels alumnes i t'adones de fins a quin punt és impossible explicar-los res sense que s'hi filtri la teva manera d'entendre el món, per molt que l'actual dictadura del políticament correcte ho censuri.
Sigui com sigui, la mateixa pel·lícula ja procura que no et sentis tan segur. Per això és un clàssic i per això funciona encara. Perquè, a banda del dibuix davant de determinats personatges l'opinió moral sobre els actes dels quals resulta molt ambigua (especialment la del fiscal ultraconservador), la pel·lícula acaba intel·ligentment qüestionant-nos-ho tot. És evident que el director Stanley Kramer (que per alguna cosa va signar anys després "Endevina qui ve a sopar") pren partit per l'opció progressista, però en la seqüència final ens adverteix amb lucidesa que sense referents morals es corre el risc de caure en el cinisme. La Bíblia, en efecte, és un bon llibre DE FICCIÓ. Si s'interpreta corectament, des d'un vessant mitològic i no literalment, pot ser molt útil i orientador. COM GAIREBÉ QUALSEVOL ALTRE LLIBRE. L'advocat defensor farà conviure a la seva biblioteca la Bíblia i Darwin, perquè el que ens farà avançar és la combinació sàvia de la ciència i el mite. I que això no ho puguin (o vulguin) entendre els ximples que es dediquen a fer reformes educatives!