Vet aquí una pel·lícula que ho tenia tot per triomfar, i que en canvi en el seu moment va passar pràcticament desapercebuda. El motiu? Que, malgrat la multitud d'estrelles que poblaven els seus títols de crèdit, es va veure eclipsada per una pel·lícula de temàtica idèntica que va tenir l'encert d'estrenar-se abans i de disposar del talent del malaguanyat Philip Seymour Hoffman: "Capote". L'argument, en tots dos casos, consisteix en un episodi concret de la biografia de l'excel·lent i controvertit escriptor Truman Capote: el procés creatiu de la magistral novel·la "A sang freda". L'actor protagonista de "Capote" supera amb encert l'handicap de la seva corpulència física, gens adient amb el personatge, i construeix una visió força entranyable de l'escriptor, que contrasta amb la recreació molt més àcida que porta a terme de manera excel·lent Toby Jones, l'actor principal d'"Historia de un crimen", que és la que acabo de veure i la que realment vull comentar.
Així, malgrat que totes dues pel·lícules coincideixen en un final pràcticament calcat, en què es mostra la naturalesa egoista del personatge, com va utilitzar i manipular els assassins al servei de la creació de la seva obra magna i com la mort d'un d'ells a la forca el va acabar marcant i gairebé destruint, les diferències són evidents en la resta del metratge. "Historia de un crimen" comença amb una escena aparentment intranscendent, però que en realitat ho diu tot del personatge. Hi veiem l'escriptor en una festa plena de glamur i de frivolitat, mentre una magnètica Gwyneth Paltrow canta com els àngels damunt de l'escenari. En un moment donat, l'orquestra deixa de tocar i Paltrow continua cantant amb la veu trencada i trista. Llavors se'ns mostra un primer pla del rostre de Truman Capote, que queda embadalit i expectant, fins que la cantant es recupera i la música torna a pujar. Aquest era Capote, segons el film: algú que vampiritzava tot el que tenia al seu voltant, sempre a la recerca del patiment aliè al servei de les seves obres. Així, la història de la terrible mort d'una família en què es basarà "A sang freda" començarà a atreure'l pensant en el patiment de la comunitat, tot i que després es veurà sorprès per la naturalesa polièdrica d'un dels assassins, a qui acabarà vampiritzant per als seus fins.
L'assassí en qüestió no se li obrirà fins que el mateix escriptor li mostri també la seva cara oculta, el patiment propi que s'amaga darrere la seva excèntrica frivolitat. I aquí tenim un altre dels encerts del film: l'estructura de fals documental que farà que el seu entorn ens expliqui com és mentre ell fa el mateix amb l'assassí. Els contrastos entre les versions faran d'ell també un personatge polièdric. I una de les grans diferències amb "Capote" és que aquí la figura de l'escriptor no és gens complaent, i el veiem com un manipulador i un mentider compulsiu la majoria de les vegades, com si apliqués aquella màxima dels mals periodistes que diu que no has de deixar que la realitat t'espatlli una bona història. Al final, però, la pel·lícula se'n compadeix.
I és que, al capdavall, fos com fos, els amants de la literatura devem a Truman Capote el plaer de la lectura d'una de les novel·les més contundents i extraordinàries que es pugui tenir a les mans. En aquest sentit, resulta molt estimulant el debat que s'estableix entre Capote i la seva millor amiga (una increïblement gens irritant i molt correcta Sandra Bullock) al voltant de l'estil de la novel·la, i que l'escriptor explica molt bé: "A sang freda" és una novel·la que sublima la paradoxa de ser extraordinàriament hiperrealista i al mateix temps jugar magistralment amb els mecanismes de la ficció. Una obra mestra de la literatura; un dels cinc llibres que, si no fos per la curiositat que sento per llegir-ne de nous i la inquietud de rellegir-ne també d'altres, rellegiria una vegada i una altra sense parar. Un dels cinc llibres que m'enduria a una illa deserta, vaja.