Definitivament, hauré d'arribar a la conclusió que Danny Boyle només ha fet al llarg de la seva trajectòria, que jo sàpiga, una pel·lícula digna de ser mencionada: evidentment, “Trainspotting”. La resta, i mira que ha tocat temàtiques diverses, sempre acaba anant a parar allà mateix: la vacuïtat més absoluta rere un munt de parafernàlia visual.
M'interessava “127 horas”, i l'altre dia la vaig caçar al vol, per com es podia crear i mantenir la tensió en una història tan simple com la d'un home que queda atrapat en una gruta al mig del desert perquè el braç li ha quedat entre una roca i la paret. Però Boyle no pot evitar els seus tics: flash-backs melodramàtics, al·lucinacions, càmera nerviosa, pantalla fragmentada, punts de vista inversemblants... Tot, al servei del no-res. Perquè el personatge ens sembla un cretí al començament i ens ho sembla fins al final. No hi ha evolució ni empatia. Boyle s'hauria de mirar (i, si ho ha fet, aprendre'n alguna cosa) pel·lícules com ara “Buried” o “Locke” per descobrir una lliçó de com sí que és possible fer un autèntic one man show sense parafernàlies, comptant només amb la força dramàtica de la història. En comptes d'això, decideix posar tot el seu ritme sincopat a la graella amb l'esperança que ens mantindrà atents, quan no fa res més que allunyar-nos de tot interès.
I què vol dir-nos amb el muntatge de munions de gent de principi i final del film? Que el protagonista és un heroi solitari que descobreix la necessitat del ramat? Si a “Slumdog Millionaire” Boyle ja va fer una pel·lícula moralment qüestionable en convertir la misèria en espectacle, aquí també és dubtosa la utilització d'una història real per fer un dels seus pretensiosos focs d'artifici. I no és pas que “Trainspotting” no sigui un deliri visual, i una pel·lícula moralment ambigua. És només que en aquell film la trama de la novel·la que adaptava va convertir feliçment en virtuts tots els defectes que aquest cineasta arrossega.
PD: Moltíssimes gràcies, Pep Guardiola, pel que vas fer aquest diumenge. És un gest valent que té un valor altíssim per la teva rellevància internacional. T'enyorem molt, en tots els sentits; no saps fins a quin punt.