Ho confesso, una mica avergonyit: no he llegit mai “Incerta glòria”. Sempre en puc culpar el sistema: durant la carrera ningú me'l va fer llegir, i de gran he tingut altres prioritats. Per això, l'estrena de la pel·lícula d'Agustí Villaronga m'oferia una oportunitat única d'entrar a l'univers de Joan Sales, encara que fos a través del sedàs de la mirada sempre personalíssima del cineasta mallorquí. El problema: no podria jutjar tots els mèrits del film en no poder-lo comparar amb l'obra de referència. L'avantatge: podria valorar la pel·lícula com a obra individual i independent.
Abans d'anar-hi, llegeixo que Villaronga ha decidit centrar-se en la història de les passions entre els personatges per damunt de la gran èpica de les batalles. Alguns diuen que per pressupost, d'altres que per una qüestió de mirada. D'entrada arrufo el nas, però quedo a l'expectativa. I, un cop vista la pel·lícula, només puc dir que la decisió va ser un encert.
Perquè “Incerta glòria” és una pel·lícula extraordinària, amb aquella posada en escena tant de Villaronga, entre (paradoxalment) austera i enlluernadora, a la manera de “Pa negre” però millorant-ne encara més (i semblava impossible) els mèrits artístics. I la idea de deixar fora de camp les grans batalles, que algú li ha retret, és immillorable. Perquè si aïlles els personatges del context, la seva història pot resultar un punt ridícula i les seves decisions, més aviat arbitràries i absurdes. Però en el context de la guerra tot pren sentit, i cal saber fer la lectura metafòrica de les situacions. D'una Espanya ferida, dividida eternament en dues meitats, que obliga a l'assassinat fratricida en nom de la salvació de les noves generacions. Quin personatge, el de la Carlana! Que absolutament brillants que estan tots els actors! Gairebé et vénen ganes de llegir finalment “Incerta glòria”. Però, pensant-ho bé, Villaronga ha construït una obra d'una profunditat tan gran dins la seva aparent senzillesa, que segurament ja no és necessari.