login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "El inocente", "La vida de Adèle" i "Beautiful girls"; i futbol: Barça 4 - Granada 0

Ja se sap que la recepció que cadascú fa d'una obra artística depèn molt dels mecanismes mentals que li són predominants en aquell moment. I el cas és que no sé per què, però últimament analitzo molt els arguments de les pel·lícules que veig des del punt de vista de la recerca de la felicitat dels personatges. Així ho vaig fer la setmana passada amb "Blue Jasmine", de Woody Allen, i aquesta setmana hi torno amb les tres esplèndides pel·lícules (últimament tinc una bona ratxa) que he vist aquest cap de setmana. De fet, suposo que no és una lectura tan estranya: tots volem sentir-nos bé, i és lògic que els personatges de ficció també ho busquin.

Com per exemple els protagonistes d'"El inocente", la darrera pel·lícula que va rodar Luchino Visconti, l'any 1976 (curiosament, l'any que jo vaig néixer). Una pel·lícula de cambra espectacular, realitzada de manera impecable, amb un trio amorós malaltís de tràgiques conseqüències. Els personatges, aristòcrates, tenen la vida tan solucionada que es poden permetre el luxe de perdre's en sofisticadíssimes crisis existencials arrossegats per les seves obsessions. El protagonista masculí és un egòlatra incapaç de pensar en els sentiments dels altres, i es passa la vida manipulant la seva dona i sent manipulat per la seva amant. No sentirà res per la seva dona fins al dia que comenci a entendre que és a punt de perdre-la, i llavors ja serà massa tard. La dràstica resolució que prendrà al final no serà producte dels remordiments, malgrat les greus atrocitats que comet, sinó de la buidor infinita que sent. La paradoxa que ens explica Visconti (o la novel·la que adapta) és que, com més hedonistes som, com més volem viure al límit les nostres passions, més insatisfacció sentim. La pel·lícula esdevé especialment brillant en els seus minuts finals, en la magistral seqüència que correspon a l'última nit que passaran junts els dos amants, en què l'home posa sobre la taula el seu modus vivendi, basat en la moral del superhome nietzscheà, que suposa un alliberament però també una condemna, perquè el que no ha entès és que, a manca d'un ésser superior que ens jutgi, per no perdre el nord hem de ser prou valents per convertir-nos en el jutge moral de nosaltres mateixos.

Especialment fascinat he quedat aquest cap de setmana amb "La vida de Adèle", una d'aquelles estranyes pel·lícules que t'encanten sense que acabis de saber exactament per què. Potser pel que he comentat abans, veig paral·lelismes entre el que ens intenta explicar "Blue Jasmine" i aquesta vida d'Adèle: una recerca desesperada de la felicitat que porta a una insatisfacció crònica. Per mi, per damunt de tot, la història d'Adèle és la història d'una noia que busca constantment trobar el seu lloc al món i que no l'acaba de trobar mai. La seva personalitat és tan excepcional que no aconsegueix connectar amb cap de les col·lectivitats de què acaba formant part, però fins i tot quan contribueix a l'ensorrament de la seva relació de parella ho fa sent absolutament sincera amb ella mateixa. I és que, a diferència dels personatges d'"El inocente", no veig Adèle com una persona capriciosa i egòlatra, sinó simplement amb una sensibilitat tan extrema que és incapaç de gaudir (excepte en les bellíssimes escenes de sexe, tot sigui dit). Pateix si li fan mal, però també pateix si veu que és ella qui n'ha produït. El millor de la pel·lícula, però, és com està desenvolupada tècnicament, amb una estructura d'el·lipsis radicals i seqüències llarguíssimes en què els primers plans i un so punyent contribueixen a una empatia absoluta amb la protagonista (una actriu que no és que sigui bona, és que és un miracle) i a una sensació de profunda autenticitat. No sé com explicar-ho: feia temps que una pel·lícula no em feia sentir tan profundament feliç d'estimar el cinema.

També busquen la felicitat, la satisfacció plena, els (eterns?) immadurs de "Beautiful girls", pel·lícula que ja havia tingut ocasió de veure fa una pila d'anys i que inclou l'aparició d'una joveníssima però ja magnètica Natalie Portman. Per mi, "Beautiful girls" funciona molt millor com a retrat generacional que la sobrevalorada "Reallity bites", en descriure els fills d'uns temps en què ho vam tenir tot molt fàcil de joves, fet que va dificultar moltíssim el nostre pas a la maduresa. La por al compromís i a la grisor de la rutina és una temença que cal superar per convertir-se definitivament en adult. No és casual, és clar, que siguin els personatges femenins els que portin els homes a assumir aquest repte, però la pel·lícula no resulta ofensiva per al gènere masculí. I per al record queda una fascinant Natalie Portman de tretze anys, símbol d'allò que ens ha quedat enrere i que ja no tornarà, i que potser no vam saber aprofitar del tot, però també de l'esperança per les enormes possibilitats d'allò que encara ha d'arribar.

I, ja que hi som, parlem també en aquests termes de l'últim partit del Barça. Futbolísticament, poca cosa a dir. Entre els viatges per les seleccions i les baixes, tocava guanyar i deixar l'evolució del joc per a un altre dia, i l'equip ho va aconseguir sense brillantor però amb solvència. El problema és que l'aficionat culer també dóna símptomes d'insatisfacció crònica i de pessimisme militant. Que si aquí ningú està a l'alçada, que si així no ens en sortirem, que si no tenim cap possibilitat d'aconseguir res important... Jo, en canvi, precisament crec que no anirem enlloc justament si mantenim aquest caràcter victimista tan català, que ens fa sentir derrotats abans d'hora. Quan es persegueix un somni col·lectiu, és imprescindible l'optimisme de la voluntat, perquè els somnis no es compleixen si no s'hi creu, si no es desitgen, si no s'hi confia... I no estic parlant només de futbol, no sé si s'ha entès.

Comentaris (12)25-11-2013 23:01:30

miquelpugamiquelpuga blog, 25-11-2013 23:27:34

mai he pogut entendre a una gran majoria se socis,durant un partit,poden canviar quatre o cinc vegades d´opinió.

davidcuencadavidcuenca blog, 25-11-2013 23:35:51

Sí, tot depèn de si la piloteta entra, i no miren més enllà... Som pessimistes de mena, també com a nació. Ens hem de creure que podem arribar lluny, i només així hi arribarem.

miquelpugamiquelpuga blog, 25-11-2013 23:48:04

hem guanyat molts titols,però encara no sembla suficient

davidcuencadavidcuenca blog, 26-11-2013 19:09:39

Justament crec que el problema és que tenim la panxa massa plena. No val la pena comparar-se amb l'equipàs que vam ser del 2009 al 2011, perquè això és gairebé impossible de superar. Però podem continuar gaudint d'un equip excel·lent. Com amb tot: és bo honorar el passat sempre que no et paralitzi per construir el futur.

miquelpugamiquelpuga blog, 26-11-2013 20:33:45

molts equips ja havien après com jugar contra aquell sistema

davidcuencadavidcuenca blog, 27-11-2013 22:11:18

Tens raó, i val la pena trobar variants. Llàstima, el partit d'ahir...

davidcuencadavidcuenca blog, 27-11-2013 22:11:24

Nou article

davidcuencadavidcuenca blog, 30-11-2013 14:56:16

Per cert, a propòsit de "La vida de Adèle". Fa goig veure la concepció de l'ofici de mestre i de l'educació que apareix a les pel·lícules franceses ("Ser o tener", "La clase", "La vida de Adèle"), i produeix tristesa compararar-ho amb el tractament que se'n dóna a les pel·lícules d'aquí ("Cobardes", "Els nens salvatges"...). Alguna cosa no s'està fent bé.

(Anònim), 05-12-2013 13:25:06

I "La educación prohibida", encara més perillosa...i parcial.JM

davidcuencadavidcuenca blog, 06-12-2013 04:39:42

Hola, JM. Aquesta no la tinc controlada, no sé quina és. El qu evolia expressar és que a les pel·lícules d'aquí se'ns presenta invariablement com a éssers insensibles incapaços d'entendre la complexitat adolescent. A les franceses, en canvi, el mestre apareix ben humà: amb els seus errors i els seus encerts, però apassionat per la seva feina i amb una gran vocació de servei.

(Anònim), 10-12-2013 16:02:40

La educación prohibida: http://www.youtube.com/watch?v=-1Y9OqSJKCc

davidcuencadavidcuenca blog, 10-12-2013 21:55:20

Gràcies, JM! El cert és que ja em va picar la curiositat després del teu comentari i la vaig buscar. Però em fa una mica mandra, perquè em fa l'efecte que seran més de dues hores de pel·lícula que em dirà que tota la nostra feina la fem malament...

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: