David Cuenca Ros
per en 21 Novembre 2014
726 Vistes

Vet aquí una pel·lícula llarguíssima però que en fa prou amb un comentari breu. Al capdavall, l'excusa del final de la vida a la Terra i del viatge a una altra galàxia a través d'un forat de cuc no és res més que un pretext perquè Christopher Nolan explori les seves obsessions de sempre, que no són altres que els replantejaments de l'espai i del temps.

Es pot dir que "Interstellar" és una bona pel·lícula? Sens dubte, sí. Està ben rodada, ben produïda, les imatges són una delícia i la història és interessant... Però no calia tant. El mateix es podia explicar sense tant de metratge ni tanta parafernàlia. Sobretot perquè, de fet, fa la impressió que Nolan ha tornat a fer "Origen": el mateix diàleg entre línies argumentals que progressivament van descompensant-se en el temps, la mateixa creació d'espais d'arquitectura i dimensions impossibles, i sobretot la mateixa necessitat d'acceptar la seva lògica interna per entrar en el joc. Tot plegat es posa especialment de manifest en el moment de l'entrada del protagonista al forat negre, que proposa un tripijoc narratiu que comença irritant-te i pot acabar fascinant-te.

Al meu entendre, la pel·lícula té moments climàtics fascinants que tenen el seu punt àlgid en els muntatges paral·lels entre les vivències dels astronautes i la d'aquells que (havent envellit molt més) continuen a la Terra. Llàstima d'una música un pèl massa invasiva i sovint inoportuna i, sobretot, del greu error de càsting de donar el rol protagonista a un forçadíssim i gens creïble Matthew McConaughey. Altres defectes: continuar amb la mania de col·locar Michael Caine fent de Michael Caine, com fa segles que Morgan Freeman fa de Morgan Freeman (i gran part de la culpa de tot plegat és dels Batman de Nolan), o la pseudofilosofia sobre l'amor i altres dolceses apegaloses. Altres encerts: el conflicte entre el deure a la comunitat i els interessos personals, siguin familiars (McConaughey) o d'instint de supervivència (Matt Damon). I també el risc de la paradoxa temporal que va molt més enllà de la descompensació en el pas del temps.

Hi insisteixo: és una bona pel·lícula, i no me'n penedeixo d'haver-la vist. Però en realitat m'ha deixat una mica fred. I és que els fans del primer Nolan (aquell en què encara no intuíem l'ésser ambiciós i megalòman que és ara) continuem enyorant aquell "Memento" que tant ens va enlluernar.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
Daniel OG
Bona pel·li
21 Novembre 2014
David Cuenca Ros
Benvingut, Daniol! Bona, sí, però no excepcional, com té consciència de ser... I jo pensava... A veure si tot aquest muntatge és perquè Nolan ens expliqui els problemes de comunicació intergeneracionals (veure escena del forat negre)? ;-)
22 Novembre 2014
David Cuenca Ros
Nou article
24 Novembre 2014