Dues preguntes se'm fan pertinents després de veure un dels últims fenòmens de masses del cinema francès. Què té "Intocable" per ser una campiona del boca-orella, per despertar tanta simpatia entre la gran majoria de la gent que l'ha vist? I l'altra: què té el cinema francès precisament d'intocable? Què el fa tan inqüestionable? A veure si me'n surto a l'hora de reflexionar-hi i, mirant de trobar una resposta, que aquesta em porti a l'altra.
Perquè la veritat és que a mi "Intocable" no m'ha entusiasmat. És clar que tampoc m'ha desagradat. I el cas és que el seu muntatge és caòtic i estranyíssim. Però precisament això fa que no caigui en la carrincloneria. Potser és cert que a vegades es passa de frenada. Però al mateix temps té força clar quan ha d'afluixar. La visió de l'extraradi parisenc? Una mica simple, però precisament per això també més subtil. Uf! Tantes contradiccions fan que, paradoxalment, en tregui l'entrellat. "Intocable" triomfa tot i tenir el pitjor del cinema francès (ser tan sofisticadament cerebral) perquè té també el millor del cinema francès (que és, naturalment, el fet de ser tan sofisticadament cerebral). No sé si m'explico...
En fi, sigui com sigui, dues lliçons sembla voler ensenyar-nos aquesta voluntariosa pel·lícula. Que determinades situacions socials poden ser més paralitzants que una malaltia. I, sobretot, que la compassió no és mai una bona ajuda, ni per als altres ni per a un mateix.