"Así es la vida: la realidad se impone sobre la melodía" (Julieta Venegas, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, diumenge 10 d'abril del 2016).
Segons la mitologia grega, quan algú es moria la seva ànima havia de viatjar fins a l'Hades, el regne dels morts. Calia creuar la llacuna Estígia, que separava els morts dels vius, per mitjà de la barca de Caront. Però abans calia beure de les aigües d'aquesta llacuna, que feien que les ànimes oblidessin tot el que havien viscut dins el cos mortal per arribar al món dels morts netes de penes i de patiments. La mort és l'oblit. L'oblit és la mort.
Vet aquí "La invitación", guanyadora de Sitges 2015, una pel·lícula sobre l'oblit. Sobre la necessitat (o no) d'oblidar per alliberar-se del pes de la tragèdia. I, més enllà de les seves virtuts artístiques, aquesta desassossegadora pel·lícula és una magnífica oportunitat per reflexionar sobre el caràcter profilàctic i anestèsic que caracteritza la societat dels nostres dies.
El lúcid abandonament del pes de la religió en la societat occidental (amb tot el que té d'alliberament de posicions fanàtiques que només contribueixen a crear distàncies entre éssers humans) ha tingut la contrapartida problemàtica de la substitució per un hedonisme radical impossible de satisfer o bé per una falsa espiritualitat new-age buida i tramposa. S'ha perdut de vista que l'autèntica espiritualitat no és aquella que t'allunya del patiment, sinó aquella que t'ajuda a conviure-hi. Actualment, s'educa la mainada entre cotó fluix: el nen passa a ser l'únic protagonista del món dels seus pares, cosa profundament antinatural, i se'l protegeix equivocadament de qualsevol situació que li generi contrarietat. Es contribueix així a crear una sèrie de generacions incapacitades per a la frustració, sense eines per gestionar el patiment que és inherent (juntament amb el gaudi) a qualsevol existència humana. Per això la joia de Pixar "Del revés" l'encertava de ple: una vida no es construeix només des de l'alegria, i quan el nen està trist no vol que el distreguin amb cançonetes alegres sinó que l'acompanyin i l'ajudin a gestionar el seu dolor.
Perquè la vida ens ha estat donada amb les dues cares de la moneda. Hem de gaudir-la al màxim, sí, però no hem de tenir la pretensió ingènua d'una felicitat sense fissures. La condició humana arrossega la tragèdia de la consciència del seu inevitable destí final tràgic, i possiblement per distreure-se'n s'inventa coses tan absurdes com ara el futbol o les muntanyes russes. Però el patiment hi és, i cal conviure-hi. Més enllà de la major o menor sort que es tingui a la vida, l'ésser humà ha de bregar amb les seves pors, les seves incerteses, els retrets cap als altres, els retrets cap a si mateix, la culpa, el penediment... Tot és allà, i malauradament la realitat no es deixa ordenar. Hom voldria posar cada cosa en un prestatge i anar-la a buscar només quan sigui imprescindible, però tot es desordena en l'escriptori de la ment fent un garbuix enorme, i un pensament angoixant pot aparèixer inesperadament en una nit amb els amics, en un concert o a la piscina. La saviesa no és negar el problema, sinó aprendre a gestionar-lo. I aquí és on ha d'intervenir l'espiritualitat.
No sóc una persona religiosa. Fujo de qualsevol religió com de la pesta perquè em malfio de la comoditat de les veritats absolutes. Escullo que m'ajudin les preguntes i no les respostes. Per això la meva part espiritual mira cap al cinema i la literatura. Cap a la cultura. Cap a la mitologia, si convé, però des d'una interpretació metafòrica i no sacralitzadora. No vull anestèsia, vull sentir la gran joia i la gran por que significa viure. I la religió m'impediria totes dues coses.
El protagonista de "La invitación" escull acceptar el seu dolor per donar sentit a la seva tragèdia. No vol flors de lotus que el facin oblidar. No vol l'alliberament de l'oblit, que és l'alliberament de la mort. Tirarà endavant, perquè sap que el camí de la felicitat és l'acceptació del dolor, i no la seva negació.
I, per no trencar el to greu d'aquest article, el Barça ha decidit que la joia no és divertida sense patiment. Ha decidit complicar-se la vida en totes les competicions perquè així, quan les guanyi, es valoraran més. Igual que sense treballar no es pot assaborir la plenitud dels caps de setmana, sense la por que desperten les derrotes les victòries a venir no tindrien el mateix gust. Potser sí que depeníem massa del talent i amb el trident desaparegut en combat hem descobert que el rei va nu, però jo prefereixo pensar que ens en sortirem. Perquè tot el que no et mata et fa més fort, i al capdavall del que es tracta és d'estar viu.
"Estar vivo es lo mejor" (Julieta Venegas, Gran Teatre del Liceu de Barcelona, diumenge 10 d'abril del 2016).