login
Inicia sessió

register
Registra't

Petites grans passions

Cinema: "Jackie" i "Los cuatrocientos golpes"; i futbol: Dépor 2 - Barça 1

Darrere d'un gran home sempre hi ha una gran dona. Aquest aforisme, pretesament elogiós cap a la condició femenina, no deixa d'amagar cert masclisme: la dona és la figura que queda darrere. D'acord: queda clar que el mèrit de l'home és en gran part seu o, encara millor, és de fet seu. Però no s'emporta el reconeixement. Sigui com sigui, el director Pablo Larraín sembla partir d'aquesta màxima en analitzar la figura de Jackie Kennedy, esposa de JFK. Per fer-ho, no escull un moment qualsevol, sinó la setmana posterior a l'assassinat del president. És a dir, el moment en què ella passa al primer pla dels focus. No escull tampoc un enfocament qualsevol: Larraín se centra principalment en els terribles moments d'intimitat (ficticis o reals, qui ho sap) que intueix que va haver de passar la primera dama destronada. El resultat és un contrast entre la imatge pública i la privada de Jackie, i val a dir que Natalie Portman sens dubte excel·leix en ambdós registres (com també en la imatge pública de bleda i insegura actriu secundària de la política que exerceix en l'entrevista que li van dedicar encara en vida del seu marit). I, en els escassos flash-backs anteriors a l'atemptat de Dallas, Larraín té l'encert de mostrar JFK com una figura sempre en segon pla, gairebé fantasmagòrica o inexistent. Aquesta decisió escènica, juntament amb determinats diàlegs proposats entre Jackie i Bobby Kennedy (germà del president assassinat), suggereix si en realitat tota la mitologia que envolta la figura de JFK no es deu al magnicidi i, sobretot, a la gestió que ella en va fer. Perquè Bobby afirma que en realitat l'equip del president encara no havia fet res. En qualsevol cas, una pregunta queda tristament a l'aire: no és aquesta sensació d'haver-se quedat a mig camí de tot aplicable al mandat d'Obama?

L'endemà, més preguntes: què fa de “Los cuatrocientos golpes” la propietària d'una grandesa tan extraordinària com la que se li assigna? Per què no acabo de sentir empatia pel pobre desgraciat de l'Antoine Doinel? Primera resposta possible: segurament una tarda tediosa de diumenge escarxofat al sofà no és ni la millor manera ni el millor moment de descobrir per primera vegada (sí, me'n dono vergonya) aquesta obra magna del setè art. Però és que, potser (i ara seré molt agosarat), la pel·lícula hagi perdut també una certa vigència malgrat la seva condició de clàssic. Perquè, més enllà del seu caràcter autobiogràfic, em sembla clar que Truffaut va voler fer una pel·lícula sobre el desemparament infantil, sobre la dificultat de créixer i convertir-se en home en un món no pensat per als nens ni per als adolescents. I aquí hi ha el problema: que ara és justament al contrari. Si d'un mal peca la societat actual (m'obsessiona la idea, ho sé) és de l'excessiva sobreprotecció que es dispensa als infants. Justament, ara el nen és el rei, el centre de tot. Se li adapten cineclubs, festivals, concerts... Tot es fa a la seva mida, perquè s'han confós els termes: en comptes de preparar-lo progressivament per al món adult, s'ha decidit que és el món el que s'ha d'infantilitzar perquè ell s'hi adapti amb comoditat. El resultat: els adolescents crònics que ja estem començant a patir... Per tant, segona resposta possible: dec estar massa contaminat, massa recelós de les històries que criminalitzen l'autoritat adulta. Entenc la crítica a la manca d'amor dels pares, però m'irrita la caricaturització de la tasca docent. És clar que, si ho situo en la justa mesura, puc concloure que Truffaut té raó: l'origen del mal comportament d'alguns adolescents es troba en la manca d'afecte i en la seva sensació de desarrelament respecte al món. En conec alguns casos. Però, com que trobo que actualment més aviat els alumnes més problemàtics són precisament els que ho tenen tot, val més que deixi córrer el contingut de la pel·lícula i el seu suposat missatge i em centri en les seves virtuts formals. No hi ha dubte que el film respira llibertat creativa per cadascun dels seus fotogrames, i el millor de la cinta són sens dubte els seus minuts finals, amb dos tràvelings prodigiosos i un pla final amb la mirada de Doinel que ens interpel·la, tot i que a mi m'hauria agradat més sense congelar la imatge.

I, just abans, un altre cop: el Barça. Aquest equip ha decidit, pel que sembla, edificar-se al voltant de la inestabilitat, ser una muntanya russa, donar-ne una de freda i una de calenta. El Barça ha esdevingut aquesta setmana una gran lliçó metafòrica de vida (com tantes vegades el futbol): dimecres va fer les coses de manera ordenada, seguint el guió en el que era el triomf d'un pla previst i ben desenvolupat, fins que un cop dur el va fer sentir com Sísif: tot l'esforç no havia servit de res, i la roca que tant li havia costat de portar gairebé al cim tornava a ser als peus de la muntanya. Lluny de lamentar-se, d'escudar-se en la mala sort, va decidir conservar la dignitat i continuar fent el que pogués. I finalment va arribar la sort, sí, però la lliçó vital és que s'hi ha de ser, preparat per acollir-la si arriba. I, és clar, després de tantes emocions, el que va passar ahir entra dins del normal. I això que no es pot pas dir que el Barça pequés de desgana o de falta d'intensitat, però sí que semblava que les cames i el cap pesaven una mica més del compte. Cal entendre-ho: nosaltres, els espectadors, tampoc ens hi vam fer tant (ni l'hora hi ajudava). Tots plegats necessitàvem una treva (també els jugadors, per molt que cobrin com màquines, no deixen de ser persones), i si aquesta derrota reversible és el peatge que calia pagar per la joia de dimecres, benvinguda sigui. Això sí: cal analitzar en fred dos problemes: la pilota aturada (ja dimecres va ser increïble que ens fessin el gol justament en una falta, quan podíem estar tots replegadets després d'estar tot el partit arriscant en defensa), i el fet que el valuós 3-4-3 potser té com a principal contrapartida que ens està engabiant una mica Messi (ja he sentit gent que ara parla de neymardependència). Sigui com sigui, no he detectat cap trauma entre la culerada que m'envolta, ni jo mateix em sento decaigut: és evident que l'alegria de dimecres encara dura, perquè va ser molt superior a la decepció d'ahir.

Comentaris (8)13-03-2017 22:46:08

Gerard, 14-03-2017 20:26:22

Hola David! De Pablo Larraín he vist "El Club". Les expectatives eren altes i en vaig sortir tant escamat que no m'he atrevit a anar a veure "Neruda" ni "Jackie", malgrat les bones crítiques (que també té "El club"). Tenia curiositat per saber si t'havia agradat, i aniré a sopar amb aquest dubte... ;)
"Els 400 cops" la vaig veure fa anys. Recordo que m'agradà i m'emocionà molt i em sorprengué (gratament) la seva frescor.
Per cert, aquesta setmana vaig anar a veure "Moonlight". M'agradà prou i com és hi penso més em convenç.

davidcuencadavidcuenca blog, 14-03-2017 20:39:47

Hola, Gerard: jo "debutava" amb Larraín. No et quedis amb el dubte: sense entusiasmar-me, sí que em va agradar.
Totalment d'acord que el millor de la peli de Truffaut és la seva frescor.
M'encanta quan passa això que una peli vagi creixent dins del teu cap i et vagi convencent més i més, com t'ha passat a tu amb "Moonlight". A mi m'agrada perquè trenca les expectatives i construeix un drama molt sòlid que mostra sentiments profunds en personatges que normalment són arquetípics.

davidcuencadavidcuenca blog, 14-03-2017 20:40:43

De tota manera, la peli amb un guió més inversemblant que he vist aquest any és el Barça-PSG de dimecres passat... :-)

Gerard, 15-03-2017 17:44:45

Sí, podria ser una pel·lícula d'aventures (els protagonistes davant d'un repte en aparença impossible d'assolir), amb una posada en escena radical (unitat d'espai i temps), emoció genuïna (en una pel·lícula ja saps que els bons se'n sortiran) i ambigüitat moral (qui vols que guanyi i perdi són realment els bons i els dolents?).

davidcuencadavidcuenca blog, 15-03-2017 23:57:22

En qualsevol cas, si Hollywood hagués fet una pel·lícula amb un final així hauríem dit allò de "sí, home, i què més!"

4-3 o 4-1, 20-03-2017 14:40:21

Perdre contra un equip de segona, quina vergonyaa, sort que el celta aquest cap de setmana ha guanyat el derbi gallec ^^

davidcuencadavidcuenca blog, 20-03-2017 21:37:48

Vols que et recordi què vam fer amb el teu Celta la setmana anterior? No vas venir per aquí, no! :-)

davidcuencadavidcuenca blog, 20-03-2017 22:32:17

Nou article

Escriu un nou comentari:

Comentari extern

Nom:


Registrar-me a flog.cat

Usuaris registrats

Usuari de flog.cat:

Contrasenya: