Vet aquí un d'aquells exemples claríssims de bona idea desaprofitada. De com a vegades els millors punts de partida acaben derivant en autèntics despropòsits.
En efecte, el plantejament inicial de "Kamikaze" no pot ser més interessant: un terrorista a punt d'immolar-se a bord d'un avió veu com el vol es cancel·la pel mal temps, fet que l'obliga a conviure durant gairebé una setmana amb les seves potencials víctimes. Quelcom interessant podia sortir sens dubte d'aquí: acarar el suïcida amb la humanitat dels seus objectius, fer-lo conscient que rere la seva reivindicació ideològica hi ha éssers humans indefensos i no simples xifres al servei de l'impacte del seu acte. Però tot se'n va aviat en orris. I per molts motius.
D'entrada, desconcerta però és una decisió valenta que la pel·lícula aposti perquè sentim empatia no solament per les víctimes sinó també pel dolor irreparable del botxí (de fet, a causa d'un càsting més que discutible, aconsegueix molt més això últim). No és aquest el problema. Potser ni tan sols la inversemblança absoluta al voltant dels explosius (acceptem la voluntat reflexiva per damunt del realisme). El problema és la seva aposta descarada pel sentimentalisme més indecent i indigne després d'oferir-nos les astracanades còmiques més deplorables. Això, juntament amb una posada en escena pobríssima i un desenllaç sense cap ni peus aboca la pel·lícula irremeiablement al desastre.
I mira que fa gràcia que es mostri sense embuts una societat ibèrica ignorant i que només sap mirar-se al melic (quin moment, el de la cançó!), però la pel·lícula no té solució perquè, aquí, el més kamikaze de tots és el perpetrador d'aquest invent impossible.
PD: "A la meitat del camí de la vida, em trobava en una selva obscura, perquè havia extraviat la meva ruta" (primers versos de la Divina Comèdia, obra mestra de les lletres d'Itàlia; país mediterrani, germà i amic. Vàlids per a l'Espanya que s'ha estavellat avui... i per a la que ho va fer ahir).