Decebedora traca final de la saga "Rec", que mereixia una altra cloenda. "Rec 3" com a mínim tenia la virtut de no prendre's seriosament a ella mateixa, però aquí Jaume Balagueró és víctima de la seva tendència a la grandiloqüència que, en no anar acompanyada d'un bon guió, acaba inclinant la balança cap a alguns moments de ridícul que en les entregues anteriors havia sabut esquivar. Només se salva el ben trobat personatge de l'única supervivent del casament de "Rec 3". El primer gran mal de "Rec 4" és que ja no queda ni rastre de les bones idees que van fer memorables els inicis: ni càmera subjectiva, ni retrat social (n'hi ha algun intent en un parell de rèpliques, però sense substància) ni res de res. El segon gran mal és que la capacitat de sorprendre l'espectador és nul·la. Ho intenta recorrent a l'habitual recurs trampós dels somnis, però és incapaç de jugar bé les seves cartes: en cap moment suggereix, de seguida mostra, i així el que queda és un film d'acció correcte, però en cap cas una pel·lícula de terror. Per no quedar, no queda ni la marca de fàbrica de Balagueró: fer que les seves pel·lícules acabin malament per deixar un regust de desolació en l'espectador. Dit tot això, que consti que "Rec 4" no és una pel·lícula dolenta. És entretinguda, però no ofereix el que s'hi va a buscar. S'hi nota una actitud massa desmenjada, tant en el director com en la protagonista (una Manuela Velasco lluny de la intensitat de les primeres entregues). Sort que tots els implicats diuen que no n'hi haurà més. Així podrem recordar amb plaer els inicis.
Recordar amb plaer és justament el que vam fer ahir a la tarda, amb el segon volum de "Kill Bill 2". Molt més sòbria i menys joganera que la primera part, ofereix igualment un seguit de seqüències i diàlegs memorables. Tarantino és capaç d'aconseguir fins i tot que la venjança de l'heroïna acabi adquirint un sentit vital per a ella, i avança la gran habilitat de reformular gèneres a partir de la seva cinefàgia, que culminarà amb la seva extraordinària "Inglorious bastards". Excel·lent manera de passar una tarda de diumenge.
I del Barça, què es pot dir? És evident que els que intentem veure el got mig ple vam veure dissabte com se'ns vessava una mica més d'aigua. Continuem sense jugar com un equip, en una suma de talent individual que no porta enlloc sense un pla definit de joc. Alves i Busquets van quedar retratats en la jugada del gol del Celta, i fa temps que no estan fins. Però encara queden unes gotes on agafar-se: l'equip ho va intentar, no es pot negar que un pèl de mala sort també hi va ser, Suárez va deixar evidències del seu immens talent, i Luis Enrique... Bé, cada vegada em costa més il·lusionar-me amb Luis Enrique, però com a mínim no va deixar que els minuts passessin i va intentar que passessin coses amb uns canvis arriscats. No vull cremar-ho tot, encara, de manera que prefereixo continuar a l'expectativa. Potser els culers serem més feliços quan entenguem que ja no som l'equip admirable que vam ser. Som un equip gran, amb serioses possibilitats, però un equip més. Treballem tots junts a partir d'aquí.