Fa un parell d'anys vaig anar a veure una pel·lícula anomenada "Els nens salvatges". No estava malament, i tenia coses interessants, però hi havia una qüestió que em va saber una mica de greu: pràcticament tots els personatges adults (potser excepte l'interpretat per Aina Clotet) eren una mena d'ogres incapaços de comprendre els adolescents. D'acord, és cert, sovint no sabem entendre'ls i potser els tractem injustament, però la pel·lícula semblava no tenir en compte que l'obligació dels adults també és posar-los límits i canalitzar la seva legítima rebel·lia.
És per això que, malgrat un sentit de l'humor gairebé surrealista que em va entrar des del primer moment, quan ahir començava a mirar "The kings of summer" vaig tornar a pensar que anàvem malament, ja que els personatges adults eren una caricatura grotesca. Però de seguida em vaig adonar que hi havia un fet que feia que em reconciliés fàcilment amb la pel·lícula i la pogués gaudir: els adolescents es rebel·laven, sí, però (a diferència del que passava majoritàriament a "Els nens salvatges") no destruïen, sinó que construïen. Això els feia definitivament simpàtics. I, a més, el desenvolupament de la trama fa que els adolescents entenguin que els adults fan el que poden, i que la vida és molt complicada. La vida adulta és més lliure però també més difícil. La llibertat és banyar-se en un riu, però també esbudellar un conill si vols menjar.
En definitiva, una altra pel·lícula sobre el pas de l'adolescència a la vida adulta, però aquesta de gamma alta. I també (com passava en altres grans pel·lícules iniciàtiques com ara "Valor de ley" i "Mud") rematada per la perillosa presència d'una serp. Casualitat? Potser no. Al capdavall, el mite d'Adam i Eva ens explica que vam perdre el paradís perquè en mossegar la fruita prohibida vam descobrir com funcionava el món. Exactament el que passa quan deixem enrere qualsevol rastre de la nostra infantesa.