Hi ha dues grans pulsions que alimenten des de sempre el cinema de terror: l'eròtica i la religiosa. Absolutament mancat de la primera, el cinema de Scott Derrickson s'aferra sovint (i de quina manera) a la segona. Així, construeix amb "Líbranos del mal" una pel·lícula que, com ja ha dit tothom molt encertadament, és una barreja de "Seven" i "El exorcista". El que comparteix amb el clàssic de William Friedkin és evident (només cal veure el contundent clímax de la cinta), i potser per això resulta més interessant fixar-se en allò que comparteix amb "Seven". Perquè a la pel·lícula de David Fincher li ho deu tot: la morbositat de les escenes amb cadàvers, l'eterna pluja, l'atmosfera depriment... En definitiva, el gust per crear més un thriller angoixant que no pas una pel·lícula d'ensurts. El moment més interessant d'aquesta història, d'altra banda tantes vegades vista, és la conversa entre el peculiar capellà encarnat per Édgar Ramírez i el policia interpretat magníficament per Eric Bana, segons la qual la presència del mal al món no negaria l'existència de Déu, sinó que seria necessària per a una bondat que li fa la contrarèplica. Sigui com sigui, per a un descregut com jo queda el següent dubte ètic: és legítim jugar d'una manera tan descarada la carta comercial de l'etiqueta "basat en fets reals" quan el guió és tan sols (com reconeix el director) un refregit de diferents experiències extretes d'una autobiografia?
Diumenge, per invocar el bon humor, recupero "Pleasantville" a petició de la meva dona. Ens encanta. És una altra història aparentment senzilla però amb moltes capes. L'etern conflicte entre el progrés i el conservadorisme, els drets civils de les minories, el feminisme... Tot això i més està present en aquesta narració plena de contrastos simbolitzats pel color i el blanc i negre, que ens ensenya que la incertesa és necessària perquè sense ella és impossible la bellesa. Se li podrà retreure que les seves metàfores són molt òbvies, com la de la poma i la pèrdua del paradís, però a mi la pel·lícula se'm fa simpàtica alhora que incòmoda. Això perquè sempre he tingut un conflicte intern entre el gust per l'ordre en la meva vida i el rebuig al conservadorisme polític. També perquè com a professor haig de conviure amb la contradicció entre transmetre als alumnes uns valors i despertar-los alhora el sentit crític. Segurament per això em commouen especialment els personatges de Joan Allen i William H. Macy (gran encert de càsting!), aquests pares de família que volen però no gosen canviar. Una cosa, per això, sí que se'm fa evident. A tres dies d'un dia històric, tinc molt clar qui són aquí els personatges en blanc i negre: aquells que defensen el seu immobilisme imposant el seu sentit de la realitat a tothom, a cop de lleis imposades, alhora que ens n'acusen cínicament a nosaltres. Amb gent així encara existiria l'esclavitud legal. Per sort, com diria Huckleberry Finn, començar a fer el gest de fugir ja és una manera de ser lliures.