És curiós els diferents estats d'ànim que he travessat mentre mirava aquesta nova suposada excentricitat de David O. Russell, que ja em va desconcertar fa una pila d'anys amb "Flirteando con el desastre". M'ha costat moltíssim entrar-hi, i no entenia on es volia arribar amb una comèdia de bojos que semblava que simplement volia explicar-nos que tothom està com una cabra, tant o més que el protagonista. A mesura que la pel·lícula s'ha anat calmant (al ritme que ho feia el seu personatge principal), però, m'ha anat interessant, tot i que el final resulta plaent però potser una mica massa convencional. És a dir, que al principi l'he odiat per massa excèntrica i al final he lamentat que no ho fos més.
Ben mirat, però, així és el cinema de Russell: aparentment desbocat però que sap tocar la tecla de la correcció i autodomesticar-se; i és en aquest equilibri que troba la fórmula de l'èxit. I, al capdavall, la pel·lícula no enganya i posa les cartes sobre la taula des del primer moment, amb la seva crítica ferotge i agosarada a l'alta literatura com a element depressor: l'objectiu és creure en la condició humana, deixar oberta una porta a l'esperança, deixar el receptor amb un somriure. Doncs mira, nobles intencions que fan que tot plegat es vegi amb simpatia.