David Cuenca Ros
per en 26 Febrer 2018
753 Vistes

Segurament sigui cert que els relats d'iniciació adolescent estan molt vistos, i que últimament proliferen molt, però “Lady Bird” és una història que funciona, i molt. Després d'unes últimes entregues sobre el tema en què s'apostava majoritàriament per la metàfora per mitjà del cinema fantàstic (amb “It follows” i “Crudo” com a principals exponents, així com segurament “It”, que tinc pendent de veure), la problemàtica del trànsit de la infantesa a l'edat adulta recupera aquí un to més realista, banyat tot i així per una capa d'humor amb tendència a un cert surrealisme quotidià (impagable, l'escena en què la protagonista i la seva amiga mengen hòsties com qui menja galetes salades). Ho sabem bé, i més els professors: l'adolescència és una etapa crítica de la vida, perquè camines a cegues a la recerca de la pròpia identitat. La protagonista ensopega sovint, perquè moltes vegades creu que s'està rebel·lant quan en realitat no fa res més que seguir altres modes suposadament contestatàries d'aparador. I, tot i ser una progressista convençuda, és capaç d'adoptar els discursos més atroçment conservadors quan veu amenaçats els seus somnis. És Lady Bird, doncs, un personatge que transita constantment per les seves contradiccions, fins a l'epifania final que li farà reconèixer allò que és, allò que se li ha donat i allò que vol ser. Greta Gerwig governa la història amb pols ferm i, malgrat que el tema és recurrent, aconsegueix sempre un cop de timó efectiu quan es troba a punt de caure en els tòpics (la necessitat de ser popular, el conflicte etern i tan americà amb les expectatives dels progenitors). En aquest sentit, una jugada interessant és situar l'acció l'any 2002, en una Amèrica encara desorientada pels efectes de l'11-S. I és que si ser adolescent ja era prou difícil, amb l'arribada del segle XXI esdevé gairebé missió impossible: com cercar la pròpia identitat en una societat líquida i en constant transformació que també és incapaç de trobar-se a ella mateixa? En definitiva, una pel·lícula notable; però si perdés el bloc de notes i algú em digués que tenia un excel·lent, també m'ho creuria.

En certa manera, la pel·lícula escollida per al tradicional diumenge de sofà també combat amb èxit contra el risc dels tòpics. I és que “Julieta”, l'última pel·lícula de Pedro Almodóvar, és la sublimació del melodrama que segurament tota la vida el manxec havia buscat. I això que mai havia vist un Almodóvar tan erràtic en la posada en escena, amb una arrencada més pròpia d'un telefilm combinada amb l'esteticisme llepat d'algunes imatges (com gairebé tot el que passa al tren). Però de mica en mica el film agafa volada i defuig la mediocritat inicial, que amenaçava de ser devorada pels tòpics més maldestres d'una telenovel·la. Progressivament, els personatges van creixent i la tragèdia agafa força, amb aquella distància emocional estranya que Almodóvar sap rodar en els moments de màxima intensitat dramàtica. Sempre amant de les solucions narratives menys convencionals (brillant, el truc de màgia en el trànsit d'Adriana Ugarte a Emma Suárez), Almodóvar aconsegueix deixar l'espectador amb el plaer culpable de tenir ganes de saber més. És curiós, el seu cas: després de ser l'estendard de l'avantguarda cultural espanyola, el cineasta va ser relativament eclipsat per talents emergents com ara Fernando León de Aranoa o Alejandro Amenábar. Ara, però, que aquests directors han caigut en mans de les coproduccions internacionals i que el cinema estatal es troba estancat en el culte a la subvenció (cosa que implica no molestar el poder ni arriscar artísticament), ell arriba a la maduresa i es converteix en un clàssic imprescindible.

I, enmig de les dues pel·lícules, el Barça. Fantàstic que hagi retrobat la seva voracitat ofensiva i el seu instint assassí a les àrees, però... calia fer-ho justament i d'una manera tan exagerada contra el meu pobre Girona? Jo volia la victòria del Barça, perquè és el meu equip de tota la vida i perquè necessitava més els punts, però hauria preferit per una vegada una mica menys de contundència. El Girona, és clar, hi va ajudar: no pas per haver fet un gol matiner que despertés la bèstia (ja abans el Barça havia donat símptomes d'haver sortit famolenc), sinó amb un plantejament molt descarat que va facilitar la feina. Res a retreure a Machín, al contrari: res com un entrenador disposat a morir amb les seves idees. Però em va desconcertar la defensa avançada i tan en paral·lel perquè era una invitació al recital de Messi (potser per compensar-li el calvari del marcatge individual de Maffeo en la primera volta), i sobretot perquè amb aquest mateix dibuix tàctic el Girona s'havia caracteritzat per reduir moltíssim els espais al rival i dificultar-li molt la tasca. Però, tornant al Barça, bany d'autoestima (també per a Coutinho i un xic petit per a Dembélé) que anirà molt bé per a tot el que arriba, que comença a ser decisiu. Al final va quedar aquella sensació estranya de no acabar-te de saber greu quan encaixes, de no acabar de celebrar els gols quan marques i de demanar que s'aturi la sagnia després del descans. Però també d'acabar fent-se un tip de riure amb Suárez demanant a l'àrbitre una targeta... per a ell mateix. No es descarta campanya mediàtica contra l'uruguaià (es veu que ahir Pedrerol ja retreia a Messi que abusés d'un equip acabat de pujar, fins que algú li va recordar que aquest equip acabat de pujar havia derrotat el Madrid), i vés a saber si no perilla contra Las Palmas, però la diversió com a cloenda del que va ser un gran espectacle no ens la treu ningú. I l'orgull gironí, que consti, tampoc.

PD: Ahir va venir un senyor molt alt a Barcelona i, pel que sembla, no li va acabar d'agradar la rebuda. Proposo que a l'abril anem a Madrid, guanyem el seu trofeu i no el recollim.

Publicat a: Oci
Sigues el primer a qui li agrada això.
David Cuenca Ros
Hola, Kotch! Ver "Lady Bird" en casa es una buena opción. No es de las que necesita pantalla grande... Por lo que se refiere a Almodóvar, ya veo que nadie es profeta en su tierra... ;-D Pues sí, el Barça un poco abusón. Pero convenía un partido así para recuperar la confianza. Si Dembélé pierde balo... Veure més
27 Febrer 2018
David Cuenca Ros
Imparables! Y día redondo: lástima que, para que perdiera el Madrid, tuviera que ganar el Espanyol!
28 Febrer 2018
David Cuenca Ros
Perdón: redondo no. Empañado por la muerte de Quini, a quién yo apenas recuerdo pero que marcó el barcelonismo de mi padre...
28 Febrer 2018
David Cuenca Ros
Nou article
2 Març 2018